La guerra que fem veure que no passa

Quan l'islam truca a la porta es titula un llibre de Josep Manyé del 1992, que es proposava combatre vells prejudicis i anunciar les meravelles d'una religió que hauríem d'acollir amb la mà estesa. El catolicisme progressista i tota mena de laïcismes hi coincidien, entusiastes; polítics de totes bandes només hi veien beneficis, i la bona fe de la majoria de la gent hi va fer la resta. Al cap dels anys no sembla un disbarat dir que quan l'islam truca a la porta, la llibertat salta per la finestra. El llibre de Jofre Montoto Gihadisme. L'amenaça de l'islamisme radical a Catalunya, que acaba d'aparèixer, fa balanç dels perills reals d'una ofensiva indiscutiblement bèl·lica en què ja no podem fer veure que no estem immersos. “Catalunya és el país d'Europa on més gihadistes han estat detinguts, malgrat la manca de condemnes”, que posa en evidència no tant la insuficiència dels investigadors com la incapacitat del sistema judicial. El resum que fa Montoto de totes les operacions policials efectuades en l'última dècada ens hauria de servir per fer memòria --el cop d'efecte de la crònica de cada una d'aquestes dura molt poc-- i per prendre irreversiblement consciència que no és neutral qui vol sinó qui pot. I en el nostre cas, per més amable que sigui la mirada que vulguem projectar sobre determinades gents, creences i costums, resulta que formem part del decadent món occidental que uns combaten amb la predicació i altres amb l'extermini. Això no és cap especulació, està passant; i  parlar malament dels jueus i dels americans no ens salvarà, com sembla que destacats catalans pensen. El terrorista es mou enmig de les comunitats islàmiques com un peix en un banc de peixos; si bé això no converteix tot el banc en un enemic potencial, com alguns agitadors voldran fer creure, sí que li trasllada la responsabilitat d'aïllar els qui vénen a atacar-nos. És a dir, el fidel islàmic, no algun dia sinó ara mateix, ha d'optar pel sistema de drets i llibertats que aquí tenim, o bé per donar cobertura a l'ofensiva desencadenada per destruir-lo. O democràcia, o califat; tertium non datur. I atès que, com diu J.B. Culla en el pròleg al llibre esmentat, “no hi ha emancipació possible sense seguretat”, els qui tant parlen d'estructures d'estat i del dret a decidir, fa temps que fan tard a l'hora de plantejar obertament totes aquestes qüestions. La defensa d'un país no es pot deixar en mans de la bona voluntat de tots els altres.