La “pax germanica”
La pregunta d'aquests dies en boca de tothom: “Serà pitjor la crisi econòmica aquest 2013?” I la resposta més honesta –i no pas la més pessimista– és que sí. Però en bona part depèn d'Alemanya. Tots els indicadors apunten que, efectivament, a l'any nou hi haurà menys ornaments per disfressar la duresa d'una crisi que s'allarga des del 2008 i fins a... no sabem ben bé quan. Els motors principals del consum global estan en recessió o fan front a crisis de difícil sortida a curt termini. Sobre l'eurozona, n'hem parlat tant, que podríem fixar-nos primer, per exemple, en els Estats Units, on després de l'any electoral, finalment s'ha posat fil a l'agulla per frenar l'espectacular progressió del dèficit públic dels últims quinze anys. En les últimes quaranta-vuit hores s'ha evitat el que periodísticament hem anomenat abisme fiscal, però més enllà de la pressió política i les negociacions entre Obama, senadors i congressistes, Washington ha aprovat una combinació de pujades d'impostos i unes mínimes deduccions per als més pobres, amb la qual espera recaptar 620.000 milions de dòlars en els propers deu anys. Conseqüència: les polítiques d'austeritat a la Merkel aterren definitivament als Estats Units. I, finalment, la Xina: la frenada en les exportacions per culpa de les crisis de consum a les zones riques del planeta ha suposat una baixada en la producció de “la fàbrica” global. El creixement previst pel 2012 era del 7,5%, baixant del 9,3% del 2011. Encara que és una taxa de creixement que a Europa ens fa dentetes, la frenada brusca de l'auge de la Xina (i de l'Índia, el Brasil i Rússia) és una tendència que va per llarg. I que només es pot salvar pels estímuls interns d'aquests països, en consum de les seves classes mitjanes i en la construcció d'infraestructures. Així que assistim, com a protagonistes involuntaris, al canvi de tendència global que un dia o altre havia d'arribar: els països més rics reculem, mentre que els més pobres van prenent les regnes de l'economia global (alerta: només els països pobres amb estabilitat política, maduresa industrial i ganes de treballar!).
Si aquest és el panorama econòmic, la situació política per a nosaltres és encara més complicada. La fragmentació de la Unió Europea és una realitat cada cop més difícil de dissimular. Una minoria de països de la zona euro se'n surten: Holanda, Finlàndia, Àustria i, sobretot, Alemanya. Mentre que la resta ens trobem des de fa uns anys a la intempèrie. Amb poca exportació, i amb el càstig dels mercats per finançar-nos. El Regne Unit podria decidir fer-nos una botifarra tan gran com la distància entre Londres i Brussel·les. I les opinions públiques nacionals –irritades, amb o sense raó– se senten cada cop més seduïdes per discursos populistes que van des de l'extrema dreta fins a l'extrema esquerra antisistema, passant per un nacionalisme també extrem que supera la capacitat de resposta de les elits polítiques i financeres de les principals cancelleries europees.
Però, de moment, res no ens afectarà decisivament fins que Angela Merkel no hagi passat per les urnes. A la tardor, els moviments tàctics de la cancellera alemanya deixaran de tenir sentit. Ja no podrà negar-se a l'obligada quitança del deute grec, ni es podrà jugar a fet i amagar amb el rescat espanyol. Ni França podrà allargar més els terminis per quadrar els comptes i reduir dràsticament el seu dèficit. Tenim un any perquè Alemanya ensenyi finalment les seves cartes i descobrim si tanta austeritat ens ha servit per a alguna cosa. Pot ser que Berlín ens deixi amb un pam de nas (com nosaltres hem decebut ja els contribuents alemanys), però aquesta serà la pregunta que ens haurem de fer d'aquí a un any. Ara: “Serà pitjor la crisi econòmica aquest 2013?” Sí, però podria ser pitjor si no fos perquè encara estem pendents del lideratge que haurà de prendre Alemanya.
