L'incompliment de la llei

Les recents i reiterades invocacions a l'incompliment de la llei fetes, amb tanta naturalitat com lleugeresa, per alguns polítics en exercici i per diversos il·lustres ciutadans –tant des de la vora dels negocis com des dels ravals de la càtedra–, en previsió de la que consideren possible evolució de la situació política catalana, m'han fet recuperar algunes velles notes entorn de la desobediència civil, perquè és aquest el resultat al qual porta l'incompliment de la llei. Encara que mínims, aquests apunts poden ajudar als qui encara pretenen afrontar la política amb racionalitat, és a dir, sense excessos tremendistes ni retòrica tartarinesca. Diuen així:

El 1970, Hannah Arendt va fer una conferència titulada Sobre la desobediència civil. Era l'època de la guerra del Vietnam. En el seu treball afirma d'entrada que el problema de la desobediència civil –és a dir, si es pot en ocasions desobeir legítimament la llei– s'emmarca dins de la dialèctica existent entre moralitat i legalitat. I, dit això, sosté que, en principi, la infracció de la llei no pot justificar-se per mitjà de la mateixa llei. No obstant, s'esforça per sortir d'aquesta contradicció. La primera via que explora està en el dualisme de l'ordenament jurídic nord-americà, que permet “l'equiparació de la desobediència civil amb la infracció premeditada d'una llei per verificar la seva constitucionalitat”. Però aquest raonament és enganyós, ja que la conducta de qui infringeix una llei per verificar la seva constitucionalitat no suposa desobediència civil. Una altra fórmula que examina Arendt té un antecedent il·lustre, Sòcrates, per a qui la desobediència de la llei tan sols es justifica si l'infractor està disposat a patir el corresponent càstig, un raonament que a ell el va portar fins a la mort. Però l'acceptació de la cicuta és un recurs extrem. I, per acabar, tampoc no admet, Arendt, l'homologació de la desobediència civil amb l'objecció de consciència, malgrat la seva similitud, pel fet de no existir analogia entre objecció i desobediència, ja que l'objecció és un acte individual mentre que el protagonista de la desobediència civil és un grup.

Però és precisament en aquest caràcter col·lectiu de la desobediència civil on es fonamenta Arendt per justificar-la. Així desenvolupa el seu pensament:

1. La desobediència civil sorgeix quan un grup significatiu de ciutadans es convenç que els canals per aconseguir canvis estan obturats, o que el govern persisteix en una línia de legalitat estrictament formal, que amaga una inconstitucionalitat profunda.

2. No pot equiparar-se la desobediència civil amb la criminal, perquè hi ha una gran diferència entre el criminal que s'oculta i el desobedient que desafia la llei a la llum del dia. A més, la desobediència civil és incompatible amb la violència, ja que, a diferència del revolucionari, el desobedient civil accepta l'autoritat existent i la legalitat general.

3. Les societats modernes estan subjectes a un accelerat procés de canvi, que el dret legalitza una vegada produït, però que sol ser resultat d'accions extrajurídiques. Davant aquest canvi, els canals de participació política dels ciutadans són moltes vegades insuficients. De fet, el sistema representatiu es troba en crisi, en bona mesura perquè els partits s'han burocratitzat.

4. Per aquesta raó, a la desobediència civil li correspon una rellevància creixent en les democràcies modernes: constitueix una manifestació extrema del dret del poble a associar-se per reclamar el govern o per protestar per les seves decisions.

5. Aquest dret a associar-se per dissentir té el seu fonament en el fet que l'obligació moral de complir la llei neix del consens originari fundacional de l'estat, que limita el poder dels ciutadans i fonamenta el poder del govern, però que no enerva el dret d'aquells a participar en les tasques d'aquest.

6. Per tant, aquest consens originari implica el dret a dissentir, per exemple, d'una guerra que s'estima il·legal i immoral, i que es considera promoguda mitjançant un engany crònic (L'exemple és d'Arendt, que es referia a la guerra del Vietnam).

7. Per tant, l'associació per manifestar-se pot arribar a ser l'únic mitjà d'acció. El que significa que la desobediència civil representa l'última forma d'associació voluntària.

Es pot, amb aquestes idees, bastir un fonament legal de la desobediència civil? Arendt ho dubta i proposa assumir-la mitjançant la seva institucionalització política, atribuint als grups que la practiquen el mateix estatus que s'atorga als grups d'interès, que poden arribar fins a la denúncia d'una situació de col·lapse davant totes les instàncies possibles –especialment en l'àmbit internacional–, després d'haver-se carregat prèviament de raó, però sense que puguin infringir directament la llei.

Fins aquí raona Hannah Arendt en el seu discurs. En realitat, no es pot anar més enllà, perquè l'estat de dret no és compatible amb la desobediència civil, ja que un estat és –en essència– un àmbit en el qual regeix una única llei que a tots fa lliures i a tots iguala, sense excepció o reserva de cap tipus. En aquesta vida es poden fer moltes coses, però no quedar-se a l'església i anar a la processó alhora. Cal optar: o es preserva l'estat de dret o es trenca la baralla en forma de desobediència civil. La decisió és lliure, però convé tenir en compte dos punts. Primer, que la llei protegeix sobretot els més febles, raó per la qual cal estar molt segur de les pròpies forces abans de prescindir de la llei. Segon, que el menyspreu dels riscos pot portar al ridícul.