Acariciar

Hi ha diverses maneres d'entendre per què el català està poc enllustrat, poc depurat. La més important, és clar, és el desús oficial a què la llengua va ser sotmesa. Però també cal tenir present el préstec de la llengua veïna, un préstec que, en circumstàncies normals, no seria tan abusiu. Però també el provincianisme i l'autoodi, que fan del català una llengua bastarda. Llegiu sisplau el divertit i il·lustratiu diccionari de Pau Vidal, El catanyol es cura, del qual, sens dubte, s'aprèn moltíssim.

Però hi ha un altre ressort per fer de la nostra una llengua subsidiària: la separació entre la llengua oral i la llengua escrita, fenomen pel qual passen aquelles llengües que han estat proscrites de l'oficialitat i arraconades a l'únic ús oral, i per tant, més o menys folklòric.

El lingüista valencià Eugeni S. Reig, que tants motius ens ha donat per pensar i aprendre, em parla del mot apropar, meravellat que hagi substituït, sistemàticament, altres mots tan legítims i més populars com atansar, arrambar, aproximar, arrimar i, sobretot, acostar. És una observació valuosa i que jo mateixa he aplicat a altres mots, com ara acaronar, que substitueix sempre els molt més vius verbs acariciar i amanyagar. O fixeu-vos en el mot prou, que ha estat apartat pel periodisme radiofònic i televisiu per suficient. No es tracta, com deia, d'un mer castellanisme (que de vegades també), sinó de l'afany de trobar mots que fugin de la “vulgaritat”, és a dir, mots que no han estat reblats per l'èpica, la lírica o la dramàtica, és a dir, per la llengua escrita.

Us he de dir, a tall de sinceritat, que prefereixo mil vegades un català descurat que no un català absent. Un català descurat té adobador; un català descartat priva els parlants de la brillantor, l'ofici, la flexibilitat i la riquesa amb què d'una manera o una altra manifestem emocions, descrivim el món o convencem els altres.

En una paraula: ens cal la sinceritat i l'autoconfiança que no ens facin témer mai més que fem el pagès cada cop que parlem en català; és a dir, una malaltia. El remei? Deixar-nos de romanços, i, senzillament, parlar. Ep, si pot ser, amb correcció.