Allargar l'agonia

Cada setmana de suspensió del procés d'independència és una setmana que Espanya guanya. Si en el lapse que es va produir de la Diada del 2012 a les eleccions del 25 de novembre l'aparell de l'Estat va començar a reaccionar per aturar l'ímpetu del moviment sobiranista amb l'erosió del lideratge de CiU i de Mas, és incalculable l'abast de les maniobres que poden ordir en els dos anys que suposadament resten abans de la consulta. El gran actiu del cas català, allò que marca la diferència respecte a les aspiracions d'altres nacions sense estat (Escòcia, el País Basc, el Quebec, Flandes) i l'evidència que va desconcertar les autoritats espanyoles per la força i la rapidesa amb la qual va irrompre, és l'existència d'una clara majoria social a favor de l'estat propi. Com assenyalen totes les enquestes, si avui hi hagués un referèndum oficial d'independència, el suport al sí al nou estat seria abassegador, superaria amb contundència el cinquanta per cent del cens en la participació i el llindar del cinquanta-cinc per cent dels vots a favor de la plena sobirania, que són els paràmetres ja acceptats en algun cas per la comunitat internacional en la validació d'un procés d'aquestes característiques. Recordem que en el context català no es tracta només que les enquestes assenyalin que més d'un cinquanta per cent de la població amb dret de vot es decantaria per abandonar Espanya sinó que només un vint-i-sis per cent està a favor de mantenir el règim actual, aproximadament els sectors de votants que donen suport al PP i a Ciutadans, i que representen una minoria (vet aquí el gran descobriment dels darrers anys), amb la qual cosa el sistema constitucional espanyol no es pot continuar legitimant a Catalunya.

Aquest és el quadre del present i és, malgrat la davallada de CiU, el que van reflectir les urnes el 25 de novembre amb la clara majoria sobiranista composta per CiU, ERC i la CUP (74 diputats) més la majoria que dóna suport a la celebració d'una consulta sobre la independència (els 13 diputats d'ICV-EUiA i els 20 del PSC, en aquest darrer cas en el supòsit que la consulta es pogués celebrar dins el marc legal espanyol). Doncs bé, l'aparell de l'Estat, juntament amb els poderosos còmplices amb els quals compta a Catalunya, treballarà infatigablement els propers mesos per diluir aquesta majoria social i política.

El primer front de batalla, com he explicat en articles anteriors, serà el legal. La persistència en el bloqueig de la consulta, la confirmació que la consulta no es podrà efectuar dins el marc constitucional espanyol, exigirà que la majoria no sols sigui favorable a l'estat propi sinó que sigui una majoria disposada a sostenir un procés de ruptura i de conflicte, unes coordenades que poden fer desertar molts votants i alguns dirigents.

La segona línia d'actuació serà la financera. En aquest supòsit l'Estat, que de facto ja té intervinguda la Generalitat a través del fons de liquiditat, es presentarà com el salvador de la fallida, l'autoritat que permet pagar les nòmines als funcionaris i les transferències corrents als concerts en l'àmbit sanitari i en el de l'ensenyament, en definitiva, l'ens protector que transmet seguretat i que permet tirar endavant. Naturalment el discurs no serà el de la liquiditat proveïda amb les escorrialles de l'espoli fiscal que Espanya usurpa a Catalunya en cada exercici sinó el de la nefasta gestió del govern de la Generalitat que dilapida els recursos en qüestions “identitàries” (representacions de la Generalitat a l'exterior, TV3...) en comptes d'invertir en el benestar de la gent. Aquest quadre podria provocar una nova fuga de vots cap a l'unionisme, especialment dels ciutadans d'ordre que ja n'estan tips de batzegades i de viure amb l'ai al cor a causa de la crisi i que se sumaran al projecte que els proporcioni tranquil·litat de forma més immediata.

I, en tercer lloc, el front d'atac se centrarà a castigar l'estament polític sobiranista i, en particular, a afeblir CDC i el president Mas. No sols es tractarà d'esbombar denúncies sobre casos de corrupció reals, amb alguns indicis, o directament inventats, com ja es va percebre en el tram final de la campanya del 25-N, sinó que es promourà la conspiració i la lluita interna dins de CiU amb la complicitat, com diem, de mitjans empresarials i mediàtics completament hostils a la independència de Catalunya. Per bé que aquest articulista mai no hagi acabat de confiar en el compromís de Mas per conduir el país a la plena sobirania (com tampoc no hi va confiar l'electorat negant-li la majoria que reclamava per accelerar el procés) podria ser reveladora de la veritable voluntat del president la rancúnia que la seva acció i que el pacte amb ERC susciten en les estructures de poder hereves del franquisme. Il·lustra molt bé aquesta posició el gir de determinats grups de comunicació que han passat d'una exaltació quasi cesarista de Mas a apostar pel seu esfondrament i per triar-li un successor més d'acord amb una línia continuista de tornar a intentar un pacte amb Espanya que no qüestioni la unitat de l'Estat. No és exagerat preveure que la supervivència política de Mas dependrà força de la seva capacitat de desballestar uns quants complots si de debò aposta per la consulta dins o fora de la legalitat espanyola.

Per tots aquests motius és tan perillós deixar passar més temps abans de l'envit final i produeixen tanta inquietud algunes declaracions de membres del govern reclamant la necessitat de fer més extensa la majoria social en els propers mesos. El risc d'allargar l'agonia és més aviat que la situació es deteriori encara més i que l'actual majoria sobiranista reculi per por o per cansament mentre el que ara constitueix una minoria se surti amb la seva pretensió de congelar indefinidament l'anhel de llibertat.