Contra el ressentiment
El ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial, que quan rosega l'ànima ennegreix la vida de la persona que el pateix i totes les activitats que desenvolupa. És com un verí, pitjor encara, una intoxicació de la vida interior que amargueja i que queda a dins hermèticament tancada, creixent de dimensions cada cop més destructives. Ha estat descrit per les ments més lúcides del pensament occidental. Nietzsche dedica la seva Genealogia de la moral a analitzar-lo i, després d'ell, figures del pensament contemporani com Max Scheler o Romano Guardini.
No neix per casualitat. És fruit d'un greuge comparatiu, d'una ferida que ha tingut lloc en el passat i que es va fent gran al llarg del temps, perquè el ressentiment és cíclic. Consisteix a tornar a sentir el tracte injust que vaig rebre, el greuge que em van causar, la humiliació a què em van sotmetre. El ressentiment, però, crea cultura. Nietzsche té raó. És una cultura que expressa aquest odi contra el causant del greuge, contra la causa eficient de la injustícia que vaig sofrir. S'expressa a través de l'obra, de les lletres, de les arts, de l'oratòria. El ressentiment sempre busca alguna escletxa per alliberar-se, per sortir de la caixa negra. Per això, es veu d'una hora lluny quan l'ésser humà parla amb ressentiment, escriu amb ressentiment o crea des del ressentiment. Li manca serenitat, pau, equilibri, ponderació en els judicis.
El ressentiment no és, en cap cas, una casualitat. Qui ha estat tractat justament, no sent rancor, però qui ha estat tractat injustament i aquesta injustícia es reitera i se sent impotent per plantar cara i abandonar l'actitud servil, només li queda el ressentiment que el fa envellir abans d'hora i el converteix en una mala companyia. Hi ha fills ressentits contra els seus pares, alumnes ressentits contra els seus professors, artistes ressentits contra el seu públic. Neix, al capdavall, d'una manca de reconeixement i d'un esperit comparatiu. El ressentit es queixa perquè veu que l'altre és tractat millor i que no se li reconeixen les seves qualitats. Ningú ha definit mai el ressentiment com una virtut, tampoc com un valor, menys encara com una passió bella i noble. És, més aviat, una debilitat. Pot tenir raons objectives, de pes, però en cap cas és positiu sentir ressentiment. Hi ha ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col·lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col·lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l'ànima d'aquell col·lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se'l vexa i se l'humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima. El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Al contrari: el ressentiment els enverina i els mata.
