PSC: menyspreu als orígens

Sovint la fatalitat també intervé en la història d'un país. Fatalitat fou que l'Hospital Trueta de Girona no estigués prou equipat per atendre totes les patologies de cardiologia i hagués de desviar a l'Hospital Bellvitge el malaurat Josep Pallach, en el qual va morir a les seves portes l'11 de gener del 1977 d'una insuficiència cardiovascular. Amb la desaparició del carismàtic líder del Reagrupament Socialista de Catalunya s'iniciava el principi de la fi del socialisme català, divuit mesos abans que es produís el congrés de fusió (d'absorció, per part del PSOE) dels partits socialistes catalans (el PSC-C i el PSC-R), amb la federació catalana del PSOE, el 16 de juliol del 1978.

Traspassat en Josep Pallach, els altres líders del Reagrupament (amb el Josep Aldea al capdavant) ni saberen, ni intentaren ser fidels al llegat ideològic i polític que deixava el malaurat líder empordanès. Faig aquesta afirmació perquè vaig ser militant del PSC-R i membre del seu consell nacional, cosa que em va donar l'oportunitat de tenir llargues converses amb en Pallach, tant abans com després dels consells, així com en algun dels mítings que vam fer a terres gironines. Quan ell ja ens havia deixat, vaig participar en el congrés “de fusió”, en què vaig presentar esmenes a la ponència oficial, amb la intenció d'evitar l'esmentada absorció. En acabar el congrés, vaig creure que la coherència em demanava donar-me de baixa del que havia esdevingut el PSC-PSOE.

Avui, encara segueixo pensant que si en Pallach no s'hagués mort, aquella dissortada absorció del socialisme català, per part del PSOE, no s'hagués produït. Si més no, el PSC-R no hi hagués participat, ja que ell no es plantejava cap mena de vinculació amb el PSOE. Pallach m'havia manifestat que desitjava, amb l'ajuda del líder de la socialdemocràcia alemanya, Willy Brandt, amb el qual l'unia una gran amistat, poder aconseguir que el Reagrupament fos admès per la Internacional Socialista com a membre de ple dret per tal que el PSC mai fos depenent del PSOE, mantenint-hi, això sí, una fraternal relació, igual que amb el PSF, o qualsevol altre partit socialista europeu. Era un somni gens fàcil d'assolir que, dissortadament, també va morir aquell fatídic dia a Bellvitge. En aquells moments, no hi havia la conscienciació sobiranista d'ara, però sí que existien uns antecedents històrics del jacobinisme del PSOE prou evidents per ser tinguts en consideració, i que, no obstant això, cap dels líders que van promoure el mal anomenat congrés de fusió van voler tenir en compte. Trenta anys després, s'està evidenciant l'error d'aquella fusió...

D'aleshores ençà, els militants del PSC, amb ànima del PSOE, varen desplaçar, gradualment, els catalanistes, fins a reduir-los a sector residual i sense pes específic, alhora que el vaixell socialista mostrava signes inequívocs de navegar seguint més les ordres de Ferraz que de Nicaragua, o, el que és el mateix, aplicant decisions sovint contraries als interessos de Catalunya. Això s'ha accentuat més des que en Pere Navarro (previ arraconament dels pocs líders catalanistes existents), capitaneja la nau, que s'ha endinsat (malgrat les greus mancances estructurals del vaixell) lluny de la costa catalana, navegant contra corrent i amb fort temporal de mestral, rumb a un més que probable esfondrament definitiu. Ell ha menystingut, sense escrúpols, els orígens catalans del PSC, fins a convertir-lo, només, en el PSOE de Catalunya, i, el que és pitjor, navegant en contra de la voluntat ciutadana, expressada en la Diada de l'Onze de Setembre i, massivament, el 25-N.

Ni l'anunciada revisió de la crisi del partit, anunciada per aquest gener, ni la refundació interna que propugna en Joaquim Nadal, inspirant-se, segons diu, en el Reagrupament d'en Pallach (que també interpreta malament la seva filosofia), pot fer reeixir el PSC-PSOE. Només un trencament definitiu dels seus militants catalanistes podria facilitar refundar un nou partit d'arrels inequívocament catalanes.