Seguretat i defensa nacionals

Des de fa unes setmanes, amb una certa imprudència, alguns sectors del govern de Madrid i del nacionalisme espanyol han volgut tornar a fer sentir el soroll de sabres, tambors i cornetes sense adonar-se'n, però, que som a Europa en el segle XXI. La intervenció del ministre de Defensa i del cap de l'Estat en la Pasqua Militar han sigut subtils però reflecteixen alhora un pensament medieval i antic que encara té connotacions de l'etapa franquista, quan avui, suposadament, les FAE (Forces Armades Espanyoles) ja són unes forces professionals, enquadrades en l'OTAN, i que treballen braç a braç amb els altres estats democràtics en diferents processos d'estabilització i pacificació.

Catalunya des de l'època de la transició democràtica arrossega grans dèficits de sentit d'estat: la temàtica de la seguretat i la defensa són lamentablement complexos nacionals molt estesos entre diferents generacions de catalans. Quan als anys 70 i 80 es van establir les bases del model de seguretat pública del nostre país, la principal dificultat fou que la nostra classe política i les nostres institucions fossin capaces d'entendre que no existeix cap poder polític que no gaudeixi del poder coercitiu.

Els catalans hem posat, doncs, els fonaments del nostre poder policial. I avui ja disposem d'una Policia de Catalunya que és el cos de policia integral del país, tot assolint pràcticament totes les competències que afecten d'una forma directa els ciutadans. I la ciutadania ha acceptat amb bona nota el desplegament i l'actuació de la nostra policia a pesar d'afers aïllats que han demostrat que cal millorar tècniques, efectius i mitjans. Ara, però, amb la transició nacional endegada pel president Artur Mas, cal que fem una anàlisi d'on som i on hem d'anar quant a la nostra seguretat i defensa nacionals. Sobre el primer, el nou conseller de l'Interior, Ramon Espadaler, té un repte molt important: consolidar l'estructura actual del cos de Mossos d'Esquadra i veure quina serà la coordinació o fusió amb les Policies Locals mitjançant la Llei de la Policia de Catalunya. Aquest objectiu s'ha de portar a terme per crear un cos policial potent i apropiat a la responsabilitat de mantenir la seguretat pública i la defensa de les nostres institucions nacionals. També cal que el conseller Espadaler es plantegi, amb responsabilitat i capacitat de diàleg, la substitució dels cossos i forces de seguretat de l'Estat que resten a Catalunya, uns milers d'efectius innecessaris en uns moments de crisi econòmica i que representen duplicitats en moltes de les funcions que executen. Tot això hauria de venir acompanyat per noves promocions de Mossos d'Esquadra que reforcin àrees poc ateses i que es preparin per suplir els cossos i forces de seguretat de l'Estat en les funcions supracomunitàries: això vol dir, primordialment, ports, aeroports, fronteres i estrangeria. L'Institut de la Seguretat Pública de Catalunya i la seva Escola de Policia de Catalunya són elements essencials en el pas endavant que cal consolidar.

La Policia de Catalunya té una funció primordial en la transició nacional cap al dret a decidir i aquesta és el manteniment estricte de la seguretat ciutadana i l'ordre públic evitant qualsevol alteració i violència que pugui servir d'excusa per als poders fàctics que pretenguin intervenir el procés democràtic català. Però hi ha sectors de la nostra societat que es pregunten si en una Catalunya sobirana cal que tinguem exèrcit, forces d'autodefensa, etc. Sobre aquesta qüestió, els nostres polítics –tal com fa 35 anys amb la creació de la Policia de Catalunya– tiren pilotes fora. Uns ens parlen de Costa Rica, un país que suposadament no té forces armades. D'altres creuen que tot es pot solucionar amb alguna unitat de Mossos d'Esquadra ben armada amb material de guerra...

El nostre és un país que, després de la manca d'estructures d'estat durant més de 300 anys i amb la dictadura franquista i la seva repressió encara a la memòria, compta amb moltes generacions de catalans que no sols tenen un sentit d'estat absolutament absent sinó que també presenten una gran animadversió cap a l'exèrcit i les polítiques de defensa. Els catalans tenim un gran complex col·lectiu que no servim per a aquesta tasca, que “no va amb el nostre caràcter”, que la nostra població és pacifista... I tot plegat és veritat, perquè Catalunya és possiblement el lloc del món on hi ha més centres, instituts i fundacions per la pau, i això és evidentment molt positiu. Allò que és inadmissible, però, és que a cap de les universitats catalanes no hi hagi cap càtedra, ni màster, ni centre d'estudis de defensa, ni tampoc no hi hagi una classe política preocupada per bastir en un futur una política de defensa a la qual serem obligats per aliances internacionals a col·laborar i a assumir responsabilitats. Catalunya, doncs, té el repte de formar equips d'especialistes que preparin totes aquelles obligacions de defensa nacional que hi hauria en un futur estat català i alhora elaborar la manera d'explicar a la nostra opinió pública la necessitat de crear una consciència de defensa nacional emmarcada en la defensa rigorosa de les llibertats, els ciutadans i la nació.

Hi ha una pregunta que em fan molts ciutadans quan faig conferències sobre la temàtica de la seguretat i la defensa: l'Estat (el govern espanyol i el seu cap d'Estat) usaran les FAE i la Guàrdia Civil per aturar el procés del dret a decidir de Catalunya? La meva contesta és que no ho crec pas, perquè suposaria un suïcidi i asseguraria que Catalunya assolís la independència. Les FAE i la Guàrdia Civil no són a dia d'avui les forces “africanistes” dels anys 30 del segle XX sinó forces professionals plenament integrades a l'OTAN i als diferents organismes internacionals. Alts oficials de les FAE que han participat en diferents processos internacionals saben que una intervenció armada a Catalunya no solucionaria els problemes sinó que els agreujaria i radicalitzaria. Catalunya, doncs, ha de seguir amb el seu procés de transició nacional i potser la qüestió de la defensa nacional no és prioritària a dia d'avui però cal començar a parlar-ne i a estudiar-la.