Alta dignitat

Aquesta setmana serà de les històriques, com tots vostès saben perfectament. D'aquelles que figuraran en els annals que, d'aquí a uns anys, si és que n'hi ha i si és que algú els consulta, serviran per explicar què érem i què fèiem a començaments del segle XXI. Ha arribat el tren d'alta velocitat i el temps s'ha escurçat d'una manera rotunda, incontestable. Com em deia un amic fa uns dies, el problema serà què hi farem, tan aviat, a Barcelona. M'ho deia amb ironia, és clar, i, en certa manera, amb una subtil enyorança dels estanys de Sils, que ja no podrem contemplar amb distensió i placidesa. I qui diu els estanys, diu tota la resta del paisatge, que és un dels atractius de viatjar amb tren: deixar-se anar i veure com s'escolen per la finestra pollancres, pous, castells, detritus industrials en forma de
rius, cementiris i blocs de pisos. Tot anirà més de pressa i això sembla que és objectivament plausible, perquè permetrà una major circulació, un flux més elevat de persones amunt i avall, una oportunitat nova per a l'intercanvi i el comerç. En les distàncies curtes, els avantatges, em temo, però, que estan més relacionats amb la il·lusió d'una joguina nova (que hem d'aprendre a fer funcionar) que no pas amb l'estricta eficàcia dels plantejaments que posen la velocitat com a fita màxima. Cal exigir no pas una alta velocitat per anar i tornar de Barcelona, sinó una dignitat alta en els trens convencionals, potser els grans perjudicats (ja ho veurem) de tot el parament festiu que s'ha organitzat aquests dies. El TAV arriba tard, com és sabut, i en unes condicions que no són les que ens havien promès, perquè Girona, a hores d'ara, té una estació de primer nivell, amb no sé quants nivells sota terra, però un nyap descomunal en la superfície en una zona que apareix com a devastada. El ringo-rango de les obres no ha acabat i el desig d'una ciutat sense vies elevades i sense entrebancs urbanístics ha desaparegut a la mateixa velocitat amb què es mou el nou tren. No sé si s'ha abolit l'espai i el temps, com deia la propaganda d'Adif. En tot cas, en la fórmula quàntica continua havent-hi una incògnita que només podran llegir els nostres néts en els annals. Si en queden.