Capgirem-ho
L'últim estudi de Metroscopia sobre el grau d'aprovació o de desaprovació dels ciutadans de 37 institucions i grups socials del país indicava que els científics i els metges eren els col·lectius més ben valorats per la ciutadania, amb un índex d'aprovació del 94% i del 90%, respectivament. A darrera fila els enquestats qualificaven el grau de confiança que els mereixen els polítics i els partits, amb una nota que no passava del 10 sobre 100. Un suspens inapel·lable.
En la base d'aquesta desconfiança, confirmada amb escreix en les xarxes socials, s'hi troba el degoteig de processos judicials oberts que afecten directament els partits o destacats dirigents de les formacions polítiques. A Espanya hi ha ara mateix als tribunals 200 causes obertes a càrrecs polítics. Només n'hi ha quatre a la presó. Cal afegir, per ser justos, que són majoria els polítics honestos, però la resistència o la incapacitat de depurar els corruptes contamina indirectament i injustament tota la classe política.
Com a mostra a Catalunya hem assistit aquests darrers dies a l'últim acte d'una paròdia processal que, malgrat la seva legalitat, no ha deixat de reflectir la incomprensible lentitud de la justícia i la sospitosa predisposició a exonerar determinats personatges de passar per la baqueta dels acusats i ha confirmat finalment el cas de corrupció del partit de Duran i Lleida, el dirigent polític que, malgrat les seves promeses, es nega ara a assumir cap mena de responsabilitat. El cas Pallerols tenia 16 anys de recorregut judicial.
Lamentablement la llista de casos que acaben amb imputacions de polítics va en augment. Per refrescar la memòria: els casos Palau, Pretòria, Mercuri, ITV... –en els quals estan esquitxats polítics de CDC, del PSC…–, sense oblidar els Gürtel, Palma Arena, Urdangarin, Baltar, que toquen més de prop el PP. Només passada la pluja comencen els partits a treure els paraigües, i el pitjor del cas és que fins i tot quan la justícia ja ha ensenyat la targeta vermella no es veuen gestos ni mesures contundents en les direccions dels partits per fer net en les seves files. Si alguna vegada ho fan és per pressió i sempre massa tard.
Ens pot estranyar, doncs, que els ciutadans expressin la seva desconfiança en el sistema de representació política que és la base de la nostra democràcia? I tanmateix, no podem deixar d'insistir que la crisi del sistema i dels partits només es pot superar amb més democràcia i amb més política. És hora de traduir la indignació en acció mancomunada i transversal per bastir amb un nou blindatge l'estructura democràtica que ens vam donar els anys de la transició. Estem abocats a trobar altres mecanismes d'intervenció i d'organització civicopolítiques orientades a forçar la regeneració del sistema.
Els nous reptes econòmics, socials, ecològics i culturals demanen noves respostes polítiques que els vells partits no porten en el seu vademècum tradicional. Ho deia Mario Benedetti: “Quan crèiem que teníem totes les respostes, van canviar, de sobte, totes les preguntes.” Estem en aquest punt, i cal ser atrevits per escoltar i formular totes les preguntes i mirar de trobar entre tots algunes respostes, que hauran de ser respostes també atrevides. No falten veus de professionals personalment compromesos en l'estudi d'aquest nou procés de transició democràtica. Treballen per detectar i enxarxar experiències col·lectives, acadèmiques o de nuclis d'activistes anònims que assagen noves formes de participació i d'intervenció en àmbits sectorials. Cal encaixar les peces que han d'acabar bastint el que l'arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itziar Gonzàlez anomena la “re-volta”: allò que es necessita per aguantar una nova estructura democràtica que retorni a la ciutadania el protagonisme politicosocial que ara està hipotecat pels partits tradicionals. Fàcilment s'entén que aquesta re-volta estructural només es podrà construir a partir de la revolta social i política.
Ho entén també així Nova Esquerra Catalana, que amb poques setmanes aplega ja centenars d'adherits, disposats a fer de l'aposta per la radicalitat democràtica un dels eixos del seu compromís col·lectiu. No pretén ser un partit més del mapa polític català. Neix amb la vocació de ser eina de construcció d'un espai polític que sumi, que interpel·li, i que pugui trencar inèrcies per poder bastir una alternativa de regeneració democràtica i nacional des de l'esquerra.
