Rebaixes? Estem salvats!

Fa dies que la dona de la casa ho té present: “Tot seguit després de Reis comencen les rebaixes.” Aquest any, amb l'actual situació, els comerciants, com que durant l'any han venut poc, s'ho juguen tot a les rebaixes i faran grans descomptes. “Es diu que bona part del gènere ni ha sortit de les capses”, fa la mama a les postres del dinar de Nadal. És una dona llegida, de col·legi de religioses. La filla, que ha vingut amb marit i una nena de sis mesos, diu: “M'agrada anar-hi amb la mama.” El noi ha vingut amb l'esposa i un marrec de vuit mesos. Ella s'afegirà a les estalviadores (?!): seran tres.

S'ha dinat bé. Aquest any, allò de “esplèndidament” no es porta. Els homes prenen cafè i licors –el Mascaró i el whisky jove tornen a ser bons–, la mainada i els grandets miren televisió i les dones bo i picant delicatessen de can Torner. –Tot, tot, no es pot retallar–, parlen dels preus del peix i dels panellets. Les gambes de Palamós i Llançà i les “angulas de Aguinaga”, d'un dinar per a dotze persones, costen –no dic pas valen– com viatjar a París amb l'AVE. Una capsa de panellets de pinyons, com un vestit d'home fa vint anys. Una bogeria. Les queixes porten vint anys de retard. Fins no fa massa, tots els familiars propers, parents, amics, coneguts i veïns, eren rics. Bé, hi vivien. Ha estat el ball de les grans o petites vanitats. Fer el pobre, costum ben arrelat a Catalunya, havia quedat fora de joc. Avui tothom torna a plorar amb llàgrimes autèntiques o congelades.

Acaben parlant de les rebaixes. Ben poques parlen de cobrir una necessitat o un forat en el seu estoc de roba, sabates i complements, tal com seria oportú. No. Parlen de roba de vestir, d'unes noves mitges “caríssimes!, franceses, tornassolades, que vesteixen...!” La filla parla d'unes calcetes que “ni te les sents!” A la jove li dóna per la crema facial: resta pendent del front i del coll. Han estat mares totes dues fa poc i tenen problemes de “caiguda de pits”. La mare explica que dels anys cinquanta als vuitanta, els Belcor fabricats a Llagostera ho posaven tot a lloc. Elles creuen que París sí, que ho posa tot en ordre. Una fa: “Per on començarem?” Abans, Rambla, Argenteria, Santa Clara i carrer Nou eren el nus. Ara, no se sap fins on arriben els comerços. Cada setmana en tanquen i n'obren. Tothom en sap, d'obrir un bar i, la majoria, han d'aprendre a tancar-lo.

Quelcom útil potser sí que ho trobaran. Uns mitjons de llana o una bufanda per al marit –compren la protesta–, i per a elles res que valgui un ral. “Aquestes mitges tenen alguna tara?”, fa una innocentment. Com voleu que sàpiga la dependenta si aquell gènere d'origen xinès ve tarat o el “taren” a Sabadell? Una amb cara de no haver menjat calent fa hores, li diu a un amb cara de manar: “Senyor encarregat! Em falten 5 euros per a una bateta “més mooona!” La podria “tarar” una mica més i rebaixar-me 5 euros?”