Els presumptes

Hi ha gent que té dret a ser “presumpte” fins i tot després de reconèixer la responsabilitat. I que pot exigir respecte en qualsevol circumstància. Encara que tots els adversaris li recordin mil i una vegades que l'any 2000 va dir que si es demostrava que el partit que dirigeix s'havia finançat irregularment, dimitiria. Encara que li diguin que el pacte amb la fiscalia inclou l'assumpció de culpabilitat. Hi ha gent, però, que quan se l'acusa judicialment aconsegueix endarrerir 16 anys el judici i que quan se l'enganxa en un mal pas no li cau al damunt, com a nosaltres, tot el pes de la llei, sinó que la rep com una paternal i delicada reprimenda. Hi ha polítics prodigiosos com en Millo, amb tanta capacitat personal que, en el seu trànsit d'un partit a l'altre buscant sempre el millor lloc sota el sol, aconsegueixen formar part dels presumptes beneficiaris de les malversacions i dels inquisidors que, a més de procurar treure rendiment polític de l'oportunitat (això està en la seva naturalesa), fan una còmica ostentació d'indignació perquè el món sàpiga l'enorme distància que els separa dels corruptes. Hi ha qui parla d'en Pallerols amb el cadàver del cas Filesa, o el cas Gürtel a l'armari, o que parla d'uns i altres amb l'ànima i la seu embargades per les conseqüències del cas Palau.

Hi ha qui quan, malgrat les delicadeses i les dilacions processals, acaba condemnat, aconsegueix que l'indultin, com aquells exmilitants d'Unió afectats pel cas Treball, que van rebre del govern del PP la gràcia, no sé si per generositat o per una instintiva solidaritat corporativa. Hi ha cranis privilegiats d'aquest país, dels que creen opinió i sermonegen des dels púlpits amb més audiència, que es mostren estranyament comprensius, estranyament condescendents amb les corrupcions i amb l'obscur i òbviament interessat sistema de finançament dels partits, talment com si no tinguessin la consciència tranquil·la però no aconseguissin agafar el to i l'embranzida barruda d'en Millo. Hi ha qui sap que l'electorat té memòria de peix i que ja giraran els temps i vindran altres afers a omplir el dies i els diaris, i ja arribaran les eleccions i el moment de mostrar als propis l'espantall de l'adversari per aconseguir que retorni al redós. Hi ha qui, des de la presidència del Parlament, pocs dies abans del pacte del seu partit amb la fiscalia, estava disposada a posar la mà al foc pels acusats. Al capdavall, devia pensar, tots ells són gent que vesteix corbata i que porta amb l'adequada dignitat la representació del càrrec que ostenta; no com altres, que no només compareixen amb un jerseiot sinó que limiten les seves retribucions, com si es pogués mantenir la dignitat essent pràcticament mileurista. Cal posar-hi molta voluntat per creure en el sistema, per no trobar-lo buit, ni concebre'l com una estafa, com una arquitectura còmoda per als que pretenen perpetuar les desigualtats i les injustícies en benefici propi. I cal respirar molt profundament per no maleir-ho tot contemplant des de quins cims morals ens demanen sacrificis.