L'amical de Mauthausen

Estem de pega: en poc temps hem perdut un gran artista, Andreu Alfaro; un gran savi, Moisès Broggi, i una gran actriu, Anna Lizaran. Que els recordem des d'ara mateix forma part de la malmesa memòria històrica, que, amb penes i treballs, anem reconstruint, contra la insània de l'oblit: els torturadors moren al llit, els estafadors tenen càrrecs sucosíssims i el president Companys continua en el silenci judicial més hermètic.

Aquests dies també hem tingut ocasió de celebrar els cinquanta anys de l'Amical de Mauthausen, la importància de la qual mai no deixarem de remarcar. Perquè els supervivents dels camps nazis han estat tots aquests anys el testimoni viu i indestructible de la barbàrie i la demolició de qualsevol forma de moralitat, en el si de la culta Europa.

Recordo que un dia els vaig portar a fer una xerrada a l'Institut on jo donava classes (el Sant Josep de Calassanç, de càlida memòria), i que els alumnes, adolescents sovint procaços, que encara reien si sentien la paraula “caca”, es removien en el seient preguntant-se quan s'acabaria aquella llauna. Quan els deportats van començar a parlar es va fer un silenci espès; els ulls brillaven i alguns ploraven. I tanmateix aquells testimonis directes parlaven amb absoluta serenitat, sense posar èmfasi en cap de les horribles experiències que havien viscut. Des del principi, el seu objectiu, que és no fomentar l'odi però fer el possible perquè no s'oblidi què va passar, ha estat portat a terme amb una enorme dignitat. No sé si els hem honorat prou.

Llegeixo, en el darrer llibre de Josep Maria Castellet, Memòries confidencials d'un editor, de tan bon llegir, aquestes paraules en referir-se a la feina feta per Montserrat Roig al seu monumental Els catalans als camps nazis: “(Montserrat Roig) per primera vegada a la vida havia descobert un sofriment que depassava els límits de la capacitat de comprensió. I havia entès el sentiment d'impotència absolut perquè el dolor d'aquell sofriment no tenia retorn, és a dir, res del present no ajudava a tornar del després dels camps a això que anomenem realitat”.