Anna, per sempre

Se n'han escrit moltes coses aquests últims dies, d'Anna Lizaran, mentre cadascú la recordava en obres a través de les quals se'ns ha fet digne de memòria, com un poema. A propòsit de la memòria, i de la seva fragilitat, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet va publicar un obituari a El País en què apuntava que els grans actors (i actrius) són petits déus que reben l'homenatge dels seus admiradors mentre viuen i que, a diferència d'un llibre (per exemple), que pot ser llegit i admirat durant segles, els espera una desaparició que pot ser lenta, però inevitable, quan ja no és possible escoltar les seves veus i veure els seus gestos: aquells que els hem vist i els hem estimat els tenim dins nostre, però, quan morirem, ells moriran definitivament i deixaran, potser, només un rastre evanescent.

En llegir aquesta consideració de Benet i Jornet, a propòsit de la mort d'Anna Lizaran, vaig pensar que sobretot és un home de teatre que no havia tingut present que el cinema, encara que també de manera relativa, perquè pot comprovar-se que les noves generacions en desconeixen els seus grans mites i presències, té el poder de conservar els actors a les imatges com si, un cop morts, fossin uns fantasmes que adquirissin vida a cada nova visió. També he pensat que ara hi ha documents audiovisuals que deixen constància dels treballs interpretatius dels grans actors de teatre. Tanmateix, Benet i Jornet té raó. Anna Lizaran, potser amb l'excepció d'alguns moments en pel·lícules de Ventura Pons, era sobretot una actriu de teatre: el realisme del cinema no li esqueia. I el registre audiovisual no pot restituir l'experiència en un teatre: la vida del seu artifici. Així és que potser sí que la memòria de la seva veritat escènica morirà amb nosaltres: però, mentre vivim, la recordarem, amb agraïment i emoció pel que ens ha transmès sobre l'experiència humana.