Puyal

Quan escric aquest article falten encara unes quantes hores per al futbol. Vostè, lector, ja l'haurà escoltat quan el llisca. Jo també. I molt probablement tots dos ho haurem fet amb LaTdp, el programa de Joaquim Maria Puyal que ahir va complir dues mil retransmissions.

Poca broma dues mil retransmissions. Malgrat l'aparença, el periodisme fonamentalment és una art lenta. Molt lenta. Que ha d'anar entrant a poc a poc en el lector. Però igual com ho és de lenta ho és de permanent: quan se t'instal·la a dins teu ja és indissociable per sempre més de la teua vida.

Un dels meus primers mestres en l'ofici sempre em deia que això del periodisme era com entrar a casa. Saps que la gent t'ha fet teu quan entra sense por perquè sap de sobres on és l'interruptor de la llum –ell sostenia la teoria que saber on és l'interruptor de la llum és el que marca la diferència entre el confort i la incomoditat...

A través de dues mil retransmissions Puyal i la seua gent s'han convertit en això. En una peça còmoda de la nostra quotidianitat, en un espai de privilegi que durant tres hores ens aïlla del que ens preocupa o que ens inquieta. Bàsicament això és cosa del Barça, és clar. Però LaTdp hi ajuda molt.

Tant, que crec que cadascú de nosaltres té un munt d'anècdotes i records relacionats amb la ràdio i la veu del Puyal. I no sempre relacionats amb el joc de l'equip. Aquesta és precisament la grandesa, arreu del món, dels grans programes. Que recordes la teua vida a través seu.

I així jo recorde aquell gol d'Iniesta a Stanford Bridge perquè em vaig posar a donar cops furiosos a la taula de casa, fins fer-me mal. La Mavi Dolç estava morint-se a l'hospital mentre jo escoltava el partit, que era el primer que ella ja no podia ni tan sols oir. I vaig cridar amb ràbia el gol, plorant, perquè de fet cridava més que un gol. Aquell ‘Don Andrés!', ‘Don Andrés!' trencat de la seua veu va ser capaç de treure un doll de sentiments que jo no sabia ni que tenia a dins però que necessitaven una excusa per a baixar com una rierada.

I és que els grans periodistes tenen això. Que es colen en la teua vida...