La família
Els meus alumnes més joves ja saben que Amèrica va ser descoberta i que el seu smartphone ha estat, en canvi, inventat. Entenen que només podem “trobar” allò que, sent desconegut, ja existeix, i que cap arbre fruiter dóna telèfons mòbils intel·ligents. Tenim clar que el propi estil de vida ha de dependre de nosaltres mateixos, no està determinat per uns bruixots: cal inventar-lo. Ara bé, què passa amb la família? Aquesta “institució humana”, sagrada per alguns i carrinclona per d'altres, és inventada o descoberta? Ens agrada “fabricar institucions” per poder-les manegar millor; allò natural, en canvi, es resisteix a capricis tecnocràtics.
Tornem a “Amèrica”: alguns europeus se la van trobar, no pas inventar, perquè... ja hi era! Però no del tot!: li van posar un nom i li van aplicar unes categories, van haver de “revestir” la descoberta. La naturalesa hi és, però la cultura la vesteix. Exemples?: hem inventat la democràcia, però no funciona bé en contra de la naturalesa, com tampoc el meu smarthphone. La cultura s'edifica sobre el que ja és, allò que té unes lleis. I en té, de lleis, la família?
Força gent, no empra pas unívocament el concepte família. Això desconcerta molts. Al meu institut, al meu barri, als meus llocs d'oci hi descobreixo grups familiars amb fills de diferents pares, o parelles refetes, o monoparentals (mares solteres o persones vídues o separades), gent que viuen junts i que no són “noi-noia”. També n'hi ha –i moltes– de famílies nuclears típiques, és clar. Jo no sóc ningú per negar-los la identitat que pensin tenir, ni per jutjar-los com a persones. Ara bé, més enllà de les anàlisis sociològiques i ètiques, s'hi val tot? Invent o descobriment?
Cap filòsof nega una certa base natural a la família: sexualitat, supervivència, etc. Curiosament, i en contra del “tarannà ecològic”, ara intentem manipular-ho, tot això. Quines notes –més enllà de “mascle-femella”– identificarien aquest nostre invent cultural de base natural? Si prescindeixo d'elements religiosos o dels reivindicatius de certs grups de pressió, n'hi trobo tres: (a) estabilitat i protecció, (b) afectivitat, i (c) intimitat. Coincidim que (a) una família no és per “passar un cap de setmana”: coneixen alguna parella que decideixi conviure “per 255 dies, renovables”, per exemple? O que tinguin fills, o n'adoptin, només “a prova”? En canvi, se sol declarar: per sempre, “en la riquesa i en la penúria, la salut i la malaltia”. De l'amor (b) no caldria dir gaire res, excepte si vostè no s'ha sentit mai enamorat, entendrit o estimat; això inclina a tenir fills, tot i que n'hi ha que estimen –i tant!– fora de la família: missioners, voluntaris, herois de tota mena...; i (c), el que més m'agrada: en família pots moure't en pijama o sense pentinar, a casa ets com ets, “no hi ha secrets”. Això és intimitat (de la psicològica a la conjugal). Allò de certs programes “rosa” de la televisió és hipocresia.
A la família se't dona sempre tot el que necessites (ajuda, comprensió, menjar) i hi aportes de gust tot el que pots: no et cobren el dinar, però cal que paris la taula. “Si trenques les teves cadenes, t'alliberes, però si talles les teves arrels, et mors”, escriu una poetessa romanesa. Certs enemics de la família han fet això: l'han ben esgarriada. És letal destruir un bosc perquè algun arbre era guerxo. El divorci “exprés” i altres “tecnologies de gestió social”, avenços aparents, ens poden fer més dèbils com a societat i individualment infeliços. La crisi actual ho ha evidenciat: ¡quants sobrevivim gràcies a la família!, oi?
N'HI HA PROU que un nostre nét, o alumne, o veí, o nebot –noi o noia– es decideixi a tenir cura de la família, per començar: les zones forestals cremades l'estiu passat semblen mortes però, en pocs anys –una generació– hi haurà un nou bosc, una societat sens dubte millor. Cal plantar. Ara bé, posem-nos-hi!
