Mort d'un metge

“Abans la medicina potser curava menys, però consolava més.”

Aquesta afirmació, extreta de les memòries de Moisès Broggi i reportada aquí en versió parafràstica, és ben aplicable al doctor Enric Aguadé Sans, traspassat fa deu dies, als 92 anys de vida en plenitud. I ho és no pas perquè no hagués curat, Aguadé, que prou que ho havia fet; sinó sobretot perquè, allà on podien no abastar coneixements i mitjans de la seva època –la segona meitat del proppassat segle–, hi arribava l'eficàcia taumatúrgica del seu ull clínic, de la seva paraula, del seu consell.

Professional hipocràtic, doncs. Que, com una llarga nòmina d'altres galens il·lustres de Catalunya, no s'havia limitat a l'exercici de la pràctica facultativa, com a metge de capçalera i endocrinòleg. Sinó que s'havia projectat més enllà, en una polifacètica dimensió humanista.

Com a excursionista, Aguadé és qui, capdavanterament, contribueix a solcar valls i muntanyes amb els avui dia coneguts i utilíssims GR o camins de gran recorregut, acompanyats de les corresponents guies descriptives.

És home també d'interessos varis i profusos. Com ara el que té a veure amb l'estudi de la climatologia i, més en concret, amb el de la irregular pluviositat d'aquest país. O també com el centrat en l'escorcoll de la toponímia, en especial la susceptible de ser referida al sempre esmunyedís substrat ibèric de la Península.

L'extensa bibliografia llegada per Aguadé, entorn d'aquestes i altres qüestions, no és de la destinada a trobar sempre gràcia als ulls dels especialistes (segons advertia ja el prologuista d'una de les seves obres); però constitueix en conjunt tota ella una munió d'artefactes singulars: per l'erudició que hi desplega, per les observacions que hi aboca.

Memòries d'un metge caminador és el títol litòtic de la seva autobiografia: la d'un homenot remarcable. De Reus.