Tuaregs, el gas i Al-Qaida

Tot i les crítiques que es poden fer per la manera com Algèria ha actuat contra l'atac d'Al-Qaida del Magrib Islàmic, de Ben Mokhtar, a la planta de gas d'Ein Amenas, i de la pressa amb què França va iniciar l'ofensiva contra els salafistes que volien apoderar-se de la capital de Mali, si no s'haguessin fet aquestes accions la situació a tot l'Àfrica seria pitjor, donat que Al-Qaida seria ja a la capital, Bamako, i Algèria estaria negociant amb els terroristes i els hauria legitimat.

L'atac a la planta de gas, per la manera com es va fer, no va ser una resposta decidida en 48 hores contra l'ofensiva a Mali. L'atac a Algèria era una acció que ja s'havia anat gestant des que la franquícia d'Al-Qaida al Magrib Islàmic i els tuaregs salafistes d'Ansar Dine es van quedar amb armes de Gaddafi i dels tuaregs que lluitaven amb el líder libi. I és que hi ha un encadenament entre la fi de la guerra a Líbia, la inestabilització de Mali i l'atac d'Algèria.

Mali, amb unes fronteres artificials, dominat pels bambara, havia marginat els tuaregs, poble nòmada d'un milió i mig de persones, islamitzat parcialment i tardanament, en el qual les dones viuen en règim d'igualtat, i que havia protagonitzat revoltes contra els estats que tenen la sobirania del territori. I només una petita part d'aquests tenen nacionalitat de Mali.

Dos mesos després de la caiguda de Gaddafi, els tuaregs laics del Moviment Nacional d'Azawad, amb armes de Líbia, inicien una revolta a Mali, fet que obligarà el president a negociar el repartiment de les riqueses. En aquest context, un grup de militars comet un cop d'estat contra el president Touré, que es aprofitat pel grup minoritari tuareg d'Ansar Dine (Defensors de la Fe) i de la franquícia d'Al-Qaida per arrabassar el control d'Azawad als tuaregs laics i avançar cap a Bamako, on hi ha un exèrcit dividit.

Amb el vistiplau de l'ONU es va decidir enviar tropes africanes per aturar els rebels, que no només amenaçaven Mali, Algèria, el Marroc i els interessos energètics d'Europa, sinó també tot el cor d'Àfrica des del Níger fins al golf de Guinea, on la Xina té molt a dir. Al-Qaida del Magrib Islàmic, que s'havia limitat fins ara a segrestar occidentals a les zones que controla el Polisario i a Mali, es mostrava capaç d'establir el seu Afganistan a l'Àfrica, i desestabilitzar-la de l'Atlàntic a l'Índic. I la mostra d'aquesta capacitat d'atemptar ha estat l'atac a Algèria.

Algèria ha actuat amb contundència perquè per res del món vol tornar als anys de la guerra civil. I la intervenció francesa era necessària, ja que sense París la missió africana hauria estat derrotada.

Però ara la qüestió no és només afrontar els drets dels tuaregs. La qüestió és que França, Algèria i la comunitat internacional s'han implicat en una altra guerra en un desert sense fronteres amb unes coves on Al-Qaida guarda els arsenals de Gaddafi.