L'Estat insaciable

L'informe Beveridge (1942) és considerat com el punt de partença de l'estat de benestar, que tenia com a finalitat garantir les necessitats dels ciutadans des del “bressol a la tomba”, de tal manera que l'estat del benestar es convertí en patrimoni cultural i socioeconòmic de l'Europa de la segona meitat del segle XX.

Tanmateix, a l'Europa del sud l'estat del benestar arribà tard per la feblesa de l'articulació de l'aparell de l'estat (Itàlia) o per la pervivència de les dictadures (Portugal, Grècia, Espanya). De fet, arribà quan, atès el desenvolupament d'altres formes de capitalisme més agressives i competitives (Estats Units, Japó), calia fer una profunda reflexió sobre com millorar la seva eficàcia sense minvar les prestacions. Però aquesta reflexió arribà també amb retard a l'Europa del sud, de tal manera que l'obstinació per aconseguir més ingressos, inicialment necessaris per fer front a les necessitats bàsiques dels ciutadans, conduïren a una hipertròfia de l'aparell de l'estat i a una voracitat impositiva desmesurada en unes societats de nivells salarials molt més baixos. I això es traduí en la sobrecàrrega contributiva de les regions més riques, amb l'efecte col·lateral d'alentir el creixement econòmic; en unes despeses excessives en infraestructures no indispensables (autopistes gratuïtes, línies d'alta velocitat, aeroports sense prou demanda, bombolla immobiliària...) en detriment d'algunes infraestructures (línies de rodalies, habitatges socials, millora de la xarxa viària convencional...) i serveis socials (educació, sanitat, cobertura de l'atur) que si que eren necessàries per garantir el creixement econòmic i el benestar dels ciutadans, amb l'efecte col·lateral d'incrementar el dèficit amb inversions que després no han resultat productives; i, finalment, com que va esclatar la crisi i es va haver de fer front a un dèficit desbocat, en una sobrecàrrega impositiva als ciutadans.

En el cas de l'Estat espanyol es donen els tres fenòmens. Així, segons l'INE, en els trenta-dos anys que van de 1980 a 2011 Catalunya ha aportat de mitjana el 18,7% del PIB espanyol, mentre que la seva població representava el 15,6% del total. En termes de PIB per càpita, el 2005, Catalunya ocupava el quart lloc entre les 19 comunitats autònomes (incloses Ceuta i Melilla), però després de contribuir al fons de compensació interterritorial baixava al novè lloc. Això és el que va intentar corregir sense èxit l'Estatut de 2006. Aquest fort desequilibri es va fer insuportable en els darrers anys, quan la població catalana va passar dels 6.199.900 habitants del 1999 als 7.539.618 habitants del 2011, un increment del 21,6% en només 12 anys. Paral·lelament, es va deixar d'invertir en la mateixa proporció en infraestructures bàsiques (rodalies, sanitat, educació), de tal manera que els serveis s'han anat deteriorant progressivament, i en infraestructures necessàries pel creixement econòmic (corredor mediterrani, enllaç ferroviari del port de Barcelona), amb el conseqüent perjudici per a l'activitat econòmica. I, encara, en esclatar la crisi, la pressió impositiva (IVA, IRPF, taxes) sobre les classes mitjanes i populars va assolir nivells insuportables, mentre les retallades salarials feien disminuir el consum i, de retruc, l'activitat econòmica.

En definitiva, un Estat insaciable, que ha invertit les regles de l'estat del benestar i que ha deixat d'estar al servei dels ciutadans. I en el món global els estats ineficients no tenen futur. És tan simple com això, encara que des de la talaia centralista pretenguin no entendre-ho i neguin la voluntat de la majoria dels ciutadans de Catalunya de voler un estat propi dins de la UE.