La riquesa de la diversitat
A Catalunya sovint trobo qui celebra que conservi amb gran intensitat la meva filiació catalana. Havent nascut a Mèxic i havent-hi viscut pràcticament tota la vida, plau el fet que parli decorosament el català i, fins i tot, tingui l'atreviment d'escriure-hi. També plau que conegui mitjanament les tradicions, sovint m'hi senti ben identificat i que, fins i tot, des de ja fa més de mig segle m'hagi compromès públicament amb la causa de la llibertat de Catalunya.
Per què és així? Ningú m'hi obliga ni ho faig per quedar bé amb cap altra persona que no sigui jo mateix. Fa molts anys que em vaig definir com un mexicà amb molt fortes arrels catalanes i he viscut així la mar de satisfet.
Hi ha mexicans de molt diversos orígens, que no en reneguen pas, i considero que més aviat serveixen per enriquir allò que en diuen la identitat nacional. Tenim a Mèxic una forta influència espanyola, no cal dir-ho, però això no ens impedeix ser-ne molt diferents gràcies a tantes altres influències, entre les quals no s'ha de menysprear la de les heterogènies comunitats dels pobles originaris. Això ajuda, per exemple, que el mexicà d'avui gaudeixi d'una riquesa de vocabulari infinitament superior a la de la mitjana dels espanyols.
També fa goig anar descobrint les aportacions catalanes a la composició dels mexicans d'avui. A hores d'ara puc assegurar, amb una bona dosi d'orgull, que no són gens menyspreables. És per això que no em sembla gens bé que molts catalans reprovin les diverses manifestacions culturals originals dels qui han vingut d'altres indrets a viure a Catalunya. Els que sí que s'han de rebutjar, en canvi, són aquells que no accepten el català.
Crec, sí, que és inacceptable que hi hagi qui vulgui mantenir-se al marge de les aspiracions del poble amb el qual viu i conviu i potser fins i tot amb el qual morirà, com sí que han fet alguns catalans a Mèxic que, malgrat la bona acollida –especialment aquells que hi vingueren com a refugiats polítics–, han tractat de mantenir-se al marge i, sobretot, d'evitar que llurs fills es barregessin i, sobretot, es casessin amb gent del país.
No és una contradicció aplaudir els mexicans que cultiven llurs arrels catalanes, i els mexicans que viuen als Estats Units i conserven també la seva tradició, i rebutjar en canvi aquell qui viu a Catalunya o a Mèxic quan dóna cabuda als costums dels seus pares i avis?
El que és important demanar –fins i tot exigir– als nouvinguts és el respecte i el compromís per la nova terra: transterrar-se diria el meu mestre José Gaos, primer deixeble i finalment molt contrari, d'Ortega i Gasset..., no pas la renúncia al farcell cultural que pot aportar per enriquir la societat que l'acull.
M'ha cridat l'atenció que molt bons amics catalans, per exemple, torcen la boca quan saben que, a Catalunya estant, he fet cap a participar a les festes de la independència de Mèxic, malgrat que quatre dies abans no he deixat d'anar amb la màxima devoció al Fossar de les Moreres.
Puc jurar que el dia 11 de setembre em sento molt català quan amb devoció m'adhereixo a cantar Els segadors, però el dia 15 també sóc dels que criden amb més entusiasme en el moment en què l'orador de torn ens convoca a proclamar “¡Viva México!”.
