La sala blava

Hi ha gent a qui va fer gràcia que Barack Obama optés per jurar el seu segon mandat de la presidència dels EUA a la sala blava de la Casa Blanca. El 2009, quan va haver de repetir el jurament perquè John Roberts, el president de la Cort Suprema, va equivocar-se, va triar la sala de mapes. Els mapes devien ser perquè ni Roberts, ni els que havien votat Obama, ni tots els que en som súbdits, a més, és clar, de ser súbdits de la Merkel i de Rajoy, penséssim que es despistaria. Però per què va triar la sala blava aquest cop? No ho sabem. Podia haver triat salons d'altres colors sense moure's de la Casa Blanca perquè n'hi ha també un de vermeil (daurat) i una sala verda, una sala roja i una sala oval groga. Però va decantar-se per la blava. Si fos el president de l'Argentina, on de la seu del govern en diuen la Casa Rosada, hauria hagut d'anar al saló blanc perquè és el lloc d'aquesta casa on els argentins fan els actes de govern que tenen transcendència. Però si Obama fos argentí ara jo ja no en parlaria. Les coses de l'Argentina afecten només uns quants, mentre que les que decideix ell afecten tot el planeta. Avui, els catalans pensem que aquesta setmana deu haver sentit a parlar una mica del que ha passat a Catalunya. I n'hi ha que pensem que potser un dia s'animarà a anar a la Moncloa a posar fil a l'agulla. O potser hi enviarà algú en nom seu. Tant se val. Els de la Casa Blanca, però, ja deuen saber que a la Moncloa avui hi predomina també el blau, tot i que no hi hagi cap sala o saló que porti el nom d'un color. Hi ha –això sí– el saló de les columnes i el dels tapissos, perquè a vegades els espanyols són així de pomposos. De la Moncloa, la majoria dels espanyols, tant si ho són amb ganes com si ho som, diguem, perquè no ens deixen, l'única cosa que sabem és que tot i que Felipe González hi va fer una bodeguiya, Ana Botella va dir que era inhabitable. Just això és el que pensem avui d'Espanya molts catalans. I és també per això que ens sentim a la intempèrie.