La primera vegada

Fa uns dies es va projectar una pel·lícula dels anys seixanta sobre els judicis de Nuremberg que, del 1945 al 1949, van condemnar els criminals nazis que participaren a l'holocaust jueu i a la devastació de la població que es va oposar a la política del règim mentre aquest va durar, del 1933 al 1945.

El film és dels anys seixanta i acusa l'edat, però el repartiment és de luxe: Spencer Tracy fa de jutge americà traslladat a Alemanya pel cas; Maximilian Schell, d'advocat defensor alemany; Richard Widmark, de fiscal militar; Montgomery Cliff, de testimoni en el judici amb capacitats intel·lectuals disminuïdes, esterilitzat pels nazis per aquesta raó; Marlene Dietrich, de vídua aristòcrata d'un general jutjat a Nuremberg i executat per crims de guerra... Les escenes al tribunal resulten excessivament primàries, sense matisos: els bons són bons i els dolents són dolents... Malgrat això, la credibilitat que donen a la història els actors fa que la pel·lícula tingui moments d'un dramatisme punyent, creïble, alliçonador.

Es jutja uns jutges que van seguir les lleis del règim i condemnaren innocents perquè això era el que s'esperava que fessin. L'escenari i l'entorn és el conegut i a bastament repetit que cap ciutadà alemany sabia que passava al país mentre milions de persones eren exterminades de manera meticulosa, despietada i sistemàtica.

El principal acusat és un jutge amb prestigi professional i moral, encarnat per Burt Lancaster, que es doblega a la pressió política i es posa al servei del règim. És conscient de l'enormitat dels seus crims i, en un moment del procés en què l'advocat defensor interroga un testimoni amb agressivitat i certa dosi de crueltat per obtenir-ne la declaració que necessita, exclama: “Hem de tornar a repetir tot això?”( la manca de respecte de la justícia del règim nazi pels ciutadans). S'ofereix voluntàriament per testificar, inculpa els altres acusats i s'autoinculpa ell mateix. El testimoni guanya en credibilitat quan parla dels seus propis crims. Vol l'advocat defensor aconseguir penes menors per als acusats, explica que no s'ha de perdre la dignitat del país perquè, si passa, mai Alemanya podrà tornar-se a governar a si mateixa, sempre més romandrà un país ocupat i administrat pels vencedors perquè no serà digne de confiança ni per ell mateix ni pels altres estats del món. La seva tesi és que no es pot jutjar el poble alemany sinó el règim perquè aquell no era conscient, per raó de les circumstàncies excepcionals de la guerra, del que feia aquest.

El tribunal condemna els quatre acusats a reclusió perpètua. El debat entre els magistrats de la sentència és dur i llarg. Un membre del tribunal fa un vot particular en contra. La guerra freda tot just comença i no volen alguns militars i polítics americans en el entorn del procés antagonitzar Alemanya, cal la seva col·laboració contra l'URSS...

La sentència és justa, però és vista com excessiva per alguns. La pel·lícula acaba quan el jutge torna a Amèrica. El principal acusat, a través del seu advocat, demana de veure'l. Ho accepta amb reticència. Quan entra a la cel·la on es troba el condemnat, aquest mira d'aconseguir la seva complicitat. El jutge es manté distant i aquell li diu que, malgrat tot el que ha passat, ell no hauria pensat mai que arribaria a succeir el que va realment passar, la mort de milions de persones. El jutge que l'ha condemnat li respon que n'és responsable des del dia que va dictar la primera sentència injusta sabent que ho era, que va cedir a la pressió del règim, que no va denunciar l'abús contra les persones... Va ser aquella, la primera vegada, la important i determinant; després tot va ser més senzill: comès el primer crim, repetir-lo és més fàcil, cada vegada més.

Amb transcendència diferent però amb paral·lelisme absolut, un diari d'àmbit nacional ha difós un informe suposadament de la policia sobre la corrupció econòmica de certs polítics que ha resultat apòcrif, sense data, signatura ni autor conegut, sense registre ni control, sobre el qual el Ministeri de l'Interior no ha pogut donar raó de l'origen i sobre el qual s'ha obert un procediment de recerca interna que probablement mai no acabarà i del que per tant no es coneixeran les conclusions. Un sindicat policial l'ha filtrat a la premsa confirmant que existeix i que manca d'autenticitat. Semblaria que sobre la calúmnia saben més els sindicats que les autoritats....

Donar notícies que resulten falses i perjudiquen una determinada línia política a través de la mentida, no comprovar l'origen de les informacions, no excusar-se, és la manifestació d'una actuació moralment inacceptable que possiblement va tenir un origen menor. Fer-ho per primera vegada va ser difícil, després ja no; després de dita una petita mentida intencionada amb l'ànim de perjudicar, la segona, la tercera resulten irrellevants perquè la impunitat s'obre pas a poc a poc i el respecte a un mateix i als altres va desapareixent.

Que el tresorer d'un partit polític acumuli un capital de desenes de milions d'euros a l'estranger per ocultar-lo i evitar-ne la fiscalitat, que es descobreixi, que utilitzi l'amnistia fiscal per regularitzar-ne part, que el partit polític concernit digui que ho desconeix, que declari que farà una auditoria (es descobreix el “diner negre” amb una auditoria?) però que no preguntarà al principal culpable perquè no cal i que manifesti que el partit i tots els seus membres n'estan al marge, és la prova de la manca de decència fins on s'ha arribat en una qüestió que probablement va ser inicialment menor però que el temps i una consciència personal i col·lectiva esmorteïda per la repetició de l'estafa han convertit en un enorme frau contra la ciutadania.

Els casos són extremament nombrosos i fins i tot quan es pacta tornar els diners detrets a la hisenda pública per un finançament irregular per un partit, ningú sembla afectat i és capaç el culpable de donar unes explicacions que ningú no entén però que ell creu que l'exculpen. La tècnica és coneguda, una falta petita sense importància és el primer graó de l'escala que porta a la infàmia. Tenia raó el jutge americà del film.

Hi haurà un dia que com a Nuremberg el país haurà de fer una catarsi profunda si no vol perdre per sempre la dignitat i el respecte per si mateix, perquè no és possible viure sense ètica, sense dignitat i sense autoestima.