Disposats a què?

Qui parla és un catalanet com qualsevol altre. Com també ho és qui li contesta. El primer, per raó de pare, és d'orígens andalusos. El segon, per raó de cognom, deu ser-ho, prou més remots, de moros. Tots dos, ben acompanyats, dialoguen en la presentació d'un llibre més concorreguda que no és habitual. Va la cosa de si es vol un Estat propi (expressió feliç: abans que si independència sí o no, convindria tenir clar que l'aspiració majoritària és a deixar simplement de tenir un Estat hostil, impropi doncs).

Ve llavors que el primer dels catalanets al·ludits, projectant pors de sobredimensionament exogen, es demana si una hipotètica Catalunya independent estaria disposada a acceptar la llengua dels anomenats, de Candel ençà, altres catalans i, semblantment, si acceptaria la cultura del flamenc (que no s'ha de confondre, diu, amb la canción española).

El segon catalanet defuig el reductivisme de la pregunta (el de veure sols la història en termes d'imposició o no) i es limita a recordar que, en tot procés de descolonització, el que importa és no fer amb l'altre (l'opressor secular) allò que aquest ha fet amb tu.

En un presumpte demà més lliure, el flamenc hauria de beneficiar-se aquí del mateix interès i suport que en tota altra societat culta i delerosa d'exòtic. I, pel que fa a l'estatus que caldria concedir a la llengua espanyola, res de millor que llegir-se les declaracions sobre això que, en el número d'hivern d'Òmnium, fa Josep M. Terricabras. Les quals, possiblement a la insabuda del mateix Terri en el moment de proferir-les, vénen a ser una sàvia paràfrasi en prosa del vers horacià: “Quid leges sine moribus vanae proficiunt...” (Odes, III, XXIV, 35-36).

I és que, en efecte, de què serveixen tantes possibles lleis, vanes, si no s'està disposat a un canvi de costums? On treu cap tanta prèdica patriòtica si no s'aspira a fer tot altre que l'enemic?