Opinió

El dia després

La nació va triar el novembre passat que fos el Parlament –i no un sol partit– el que fes camí cap a la llibertat

Després d'una àrdua negociació, el proppassat dia 23 de gener es va aprovar al ple del Parlament la declaració que considera el poble de Catalunya un “subjecte polític i jurídic sobirà” a fi de facilitar la convocatòria d'una consulta sobre el nostre destí immediat. I és que l'expressió de la pròpia voluntat mitjançant el vot sovint topa amb els qui volen negar aital dret –i interpreten al seu aire els resultats de les darreres eleccions–. Cal, però, admetre-ho: interpretar el sufragi i la intenció que hi ha al darrere amaga una equació fonamental d'impossible solució: cada vot té un codi únic, però els partits en copsen el sentit segons la seva conveniència.

Tanmateix, si una conclusió es desprèn del passat 25-N és el mandat, clar i diàfan, de convocar un referèndum en l'actual legislatura. Sóc conscient que aquests resultats no omplen aquells que tenien en ment la idea d'un partit fort que liderés de manera clàssica el procés; tot amb tot, les xifres canten: 2.140.317 votants han donat suport al dret d'autodeterminació de Catalunya. Això comporta un 59,02% del sufragi i, en nombre d'escons, a tocar dels dos terços de la cambra, en total, 87 diputats que representen transversalment una pluralitat d'ideologies amb el comú denominador de la consulta a l'horitzó.

Tot plegat amb la participació més elevada –tècnicament un 70%– en uns comicis al nostre Parlament i, ultra això, en un context reivindicatiu amb referència a la sobirania del nostre poble. Mai abans, doncs, la nació s'havia pogut manifestar en condicions semblants. I, si bé hi ha un vot que, al meu parer, ha demanat un gir en la gestió econòmica i social, es palesa, majoritàriament, l'expressió sobiranista a les urnes recollida.

Per descomptat, ens posaran pals a les rodes; opositors provinents d'arreu –de l'interior i l'exterior– faran el que sigui a fi de boicotejar sin que se note el cuidado una consulta vinculant. D'altra banda, crec no errar si dic que cal fer una tasca ingent per arribar a aquells sectors que encara dubten sobre les bondats d'assolir una sobirania plena. En aquest sentit, seria bo poder conciliar el procés amb una política social que traduís l'anhel de canvi, tot reconduint l'economia. Tal vegada, la catalana podria ser la veu que comencés a reivindicar a Europa una reflexió a l'entorn del dèficit; el dia a dia ha demostrat a bastament el fracàs d'aital política. Cal barrar el pas a una austeritat intransigent i exigir a la UE polítiques de creixement.

No vull, però, perdre el focus. Perquè ara veurem si estem o no a l'altura i si tot ha estat o no un envit. El desballestament de l'estat del benestar va en contra de la tradició del catalanisme polític. Però és que, a més, podem afirmar que Catalunya ha perdut, en l'aspecte funcional, el seu autogovern: econòmicament és un zero a l'esquerra i, políticament, no juga un paper rellevant; l'anihilació del país, com a entitat política, és a un pas si ens venem per un plat de llenties.

En últim terme, si no se celebra el referèndum serà el frau més gran en els 35 anys d'història democràtica. És un moment greu i fascinant: la nostra història és plena d'errors i, per primer cop, podem girar el destí d'un país, recordem-ho, assimilat. Si som o no capaços de resistir l'embat mesurarà el grau de compromís real –el nexe amb la idea–; cal seduir per incorporar els descreguts. Però, i sobretot, demostrar en clau interna aquell tarannà pactista que fa de Catalunya, en la seva essència, un país que ha posat límits, mitjançant la llei, al poder absolutista. La nació va triar el novembre passat que fos el Parlament –i no un sol partit– el que fes camí cap a la llibertat. Aquest, i no pas un altre, és el nostre deure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.