Els censuradors
L'últim premi Nobel de Literatura, el xinès Mo Yan, va voler argumentar a favor de la censura que pateixen els seus compatriotes. Mo Yan va comparar aquesta censura prèvia als controls que ens trobem als aeroports, quan per raons de seguretat ens fan treure els cinturons, ens obliguen a passar l'equipatge per l'escàner de rajos X i controlen que no portem armes. Aquestes declaracions, fetes poc després de rebre el màxim guardó literari que pugui obtenir un escriptor, van aixecar molta polèmica, sobretot en els nostres països pretesament lliures, on sembla que tenim garantida la llibertat d'expressió.
Des dels països d'Occident es fa pressió a la Xina perquè deixi lliure l'accés a internet, perquè elimini les formes de censura que ofeguen la seva premsa i perquè deixi sortir de la presó un altre premi Nobel xinès, Liu Xiaobo, guardonat l'any 2010 amb el Nobel de la Pau. Liu Xiaobo és un activista per la democràcia a qui hauríem de tenir més present, mobilitzant-nos per la seva posada en llibertat, fent pressió des d'internet o des de les places i informant l'opinió pública, una qüestió que mereix al meu parer més activisme que no d'altres causes internacionals —l'oposició a la llibertat dels mercats financers, la vida de les balenes—, però que ben pocs tenen com a prioritat en les seves agendes per canviar el món.
Els partits polítics suposadament més idealistes i més actius, que ara fins i tot tenen representació al nostre Parlament, es fan un fart de condemnar abstraccions com ara “el Minotaure neoliberal”, però, en canvi, no diuen ni una sola paraula de les vides humanes que pateixen i moren sota el pes esclafador d'algunes de les més ignominioses dictadures polítiques. Més enllà de la tirania del mercat i del diner, hi ha dictadures de veritat —amb els seus camps de reeducació, com els descriu Mo Yan— i estaria molt bé dedicar algun discurset i algun vers d'Espriu o Martí i Pol a alguns d'aquests vertaders herois llibertaris. Qui ha parlat entre nosaltres de Sanal Edamaruku? Aquest bon senyor, nascut a Kerala, l'Índia, l'any 1955, és el president i fundador de Racionalisme Internacional, una organització que té per objectiu la difusió d'una visió racional del món i de la societat, en contraposició a les supersticions religioses i d'altres deliris pseudocientífics que acaben costant vides humanes. Contra els dogmes, la lògica; contra la veritat revelada, el mètode empíric; contra les doctrines inamovibles, la llibertat de pensament. Doncs bé, des de l'abril del 2012, Edamaruku viu a l'exili, ja que les autoritats religioses del seu país (catòlics, tàntrics, etc.) l'acusen d'haver ferit els sentiments religiosos de l'Índia, falta perseguida pel Codi Penal del país. L'última de les seves aportacions a la il·luminació dels seus conciutadans va consistir a demostrar que l'aigua que vessava dels peus del Jesús crucificat de Bombai —que es considerava guaridora de malalties— no es devia a cap mena de miracle, sinó a la transpiració d'una paret, dins la qual havia rebentat una trista canonada.
Acusat de blasfèmia per haver-ho mostrat en directe en un canal de televisió, Edamaruku va haver de partir a l'exili; actualment té la seva residència a Finlàndia. En els últims mesos ha fet un seguit de conferències en multitud de països europeus en defensa de la llibertat d'expressió i del lliure examen. Tanmateix, la seva història i el seu missatge no ens arriben amb tota la seva transcendència, al contrari que les bajanades del japonès Masaru Emoto, que ens vol fer creure que l'aigua respon als estímuls d'amor i odi que li transmeten els éssers humans, unes nicieses àmpliament divulgades —i sovint aplaudides com a descobriments científics— per la nostra premsa, ràdio i televisió.
La xerrameca i l'opressió censuradora estan reconquerint espais que els havia fet perdre la racionalització de la nostra vida pública d'ençà del segle XVIII i la difusió de les Llums. Alhora que des dels nostres països volem emancipar l'home, des de la nostra actitud passiva o poc compromesa faltem als principis que haurien de constituir-nos. Perquè són les nostres febleses i les nostres pròpies lleis les que són esgrimides per aquests països per no canviar les seves.
Si hom parla als periodistes xinesos de la seva censura, el primer que ens recorden és el que va proposar el primer ministre del Regne Unit per frenar els aldarulls i els incendis dels extraradis de Londres de l'any passat: el control del servei de missatges de Blackberry i de Twitter i Facebook. Si hom recorda, per exemple, des del Estats Units, que no és legal detenir i torturar un ciutadà per les seves idees o opinions, de seguida surt a relluir la realitat de Guantánamo. I els islamistes que persegueixen els que caricaturitzen Mahoma han après a usar també aquest argument: potser no és veritat que, per exemple, perseguim legalment els que neguen la realitat de l'Holocaust nazi? No podem demanar amb una mà la llibertat d'expressió i amb l'altra perseguir allò que no ens agrada, per molt que sigui un despropòsit.
Nosaltres, com a catalans, estem vivint un debat interessant, el que contraposa la justícia a la llei, la voluntat d'un país i la realitat sempre tossuda i immobilista del poder tal com està establert segons un determinat ordre. Volem ser lliures, però les lleis democràtiques determinen uns canals d'expressió que alhora invaliden la pròpia llibertat. No vivim en dictadura, però els camins de la llibertat encara s'han d'eixamplar.
