LA COLUMNA
Diccionari Moliner
de la llengua real
En francès, el Robert, el Littré, el Larousse; en italià, el Zingarelli; en anglès americà, el Webster; en alemany, el Duden; en espanyol, el Moliner i el Casares; en català, l'Aguiló, el Fabra, l'Alcover-Moll, el Coromines... Aquesta llista, que és molt llarga, correspon a diccionaris coneguts pel cognom dels autors. Cadascun d'aquests cognoms dóna per a una novel·la-riu o una pel·lícula de sis hores perquè es tracta de vides consagrades a caçar, inventariar, triar, definir, matisar milers i milers de paraules. Una feina que no s'acaba mai, perquè els diccionaris van sempre per darrere de la llengua viva i tots neixen doncs endarrerits.
Manuel Calzada ha convertit la vida i l'obra de María Moliner en una interessant i emotiva peça teatral –El diccionario– que es representa aquests dies al Romea. Vicky Peña no interpreta, és l'obstinada lexicògrafa que, havent estat depurada pel franquisme, va emprendre l'empresa titànica i solitària de fer un diccionari de l'espanyol completament nou i modern, amb definicions originals i no contaminades ideològicament com les de la RAE, amb camins per saltar d'un concepte a l'altre per la via de l'associació semàntica i, sobretot, amb un ampli repertori d'extensions lèxiques i fraseològiques de cada paraula. Per això es va dir Diccionario de uso del español.
La dramatúrgia teatral explica amb salts endavant i endarrere el procés de redacció del diccionari. Confronta l'estil de Moliner amb el de l'Academia Española, però no explica la riquesa dels usos ni les fonts. Si María Moliner a penes sortia de casa, d'on pouava el cabal fraseològic del castellà? La democratització de la llengua i dels diccionaris que reclamava bevia sobretot dels diaris. La premsa, que sempre ha estat l'esca de tots els pecats lingüístics, és també el mirall de la llengua real, una via de formació, informació i deformació de les llengües. Avui més que mai.