Sinó l'únic senyor
No podem deixar de pensar en la reina Elisabet d'Anglaterra, aquests dies. I ens la imaginem en una trobada protocol·lària amb el primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond, el líder dels escocesos que es volen constituir en estat independent. Les fotos del rei de la corona espanyola, Joan Carles de Borbó, reunit amb el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, se sobreposen a la imatge.
No ens costa gens d'evocar els dos diàlegs, el de la reina d'un país d'antiga tradició democràtica, i el d'un rei coronat dins del franquisme, just després de la mort del dictador. Un rei d'un regne que encara no ha assolit l'assentament dels fonaments de la democràcia, com s'ha posat en evidència aquests dies en què tot esclata i hem pogut contemplar espectacles inèdits com ara el de la caiguda trepidant dels onerosos edificis de pisos verticals alçats damunt el somni de Nabucodonosor.
Aquesta mena de comparacions t'alcen una fredor interna que et fa dir allò del poeta: “Com m'agradaria d'allunyar-me'n nord enllà.” Les paraules de Salvador Espriu, que presideixen aquest any, són absolutament actuals en uns dies enllaçats amb situacions que crèiem mortes, com si els 30 anys del mig haguessin estat un miratge, una figura de ficció, una quimera també com la del rei de Babilònia, erigida damunt un piló de fang.
Encara falta la segona part, vull dir la visita de Mas a Rajoy. Una visita que ens deixarà, tant de bo m'erri, perplexos si és que encara som capaços de la consternació. El poeta, celebrat i adorat aquells dies que parlava amb paraules nostres, “davallats al pou esguardem enlaire, el meu poble i jo”, tenia una petita diferència amb els sentiments que se'ns desperten aquest 2013: els anys del final del franquisme corria una ventada d'esperança per la nostra societat, esperança que avui no ens acaba de prendre per més bé que ens hi posem. Aquests dies si algun mot no serveix per parlar és el que anomena aquest sentiment amic, que, des de la història de l'evolució humana, se'ns ha endut endavant temps ençà. Com podem conrear l'esperança si assistim a la desfeta àmplia i profunda d'un estat –l'espanyol– que ben segur que morirà matant?
Mentre escric aquests mots, sento com a música de fons l'antipàtica veu del ministre Montoro, que nega l'escàndol que ha esbombat El País protagonitzat per les forces profundes i les aparents del sistema polític que en aquests moments exerceix el poder damunt els ciutadans i ciutadanes, un poder que en decideix el futur i el present, unes forces polítiques que cada divendres ens expliquen, per mitjà d'un somriure beatífic i proper de la Sáenz de Santamaría, que cal un nou sacrifici, com diu la ministra, empoltronida en un seient que la preserva de qualsevol dels sacrificis que anuncia. No hi cap l'esperança, en la nostra ment, quan veiem les nostres cases del poble encerclades per agents de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional que treuen pilons d'arxius acompanyats de polítics i funcionaris emmanillats davant dels nostres ulls, que es voldrien cecs. Només el desig d'obtenir un estat català dins d'Europa anima un 60% de la població que viu i treballa a Catalunya creant, de moment amb paraules, estructures d'estat afaiçonadores d'un país que la pot alliberar si és capaç de canviar-se “en poble contra el vent”. Les fotos de Mas amb un rei envoltat d'escandalosos afers econòmics i d'altra mena són un esperpent. Un monarca amb un poder vingut de la nit franquista rep des de dalt el polític votat pel poble.
Aquest cop, però, ho tenim molt clar. Hem emprès un camí que no podem abandonar. Un camí que a cada pas solca el precipici darrere seu. Només caminant –de pressa, sense repòs– podem aconseguir allunyar-nos del regne de la incomprensió. Un regne amb un rei al capdamunt que, entre altres principis, oblida el títol de comte de Barcelona. Aquell títol que el seu pare va lluir pel món amb dignitat.
Fa dies que ho diem; ens ha arribat el moment de la decisió, el moment d'agafar el nostre futur amb les mans. Fermament, amb la sobirania que es va erigir amb força al Parlament de Catalunya. Una força que també cantava el poeta: “...L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus si s'arrisca d'un cop a ser qui és.”
És d'avui Salvador Espriu. En canvi, la corona que ens regeix s'esfuma cap als temps desapareguts.
