Un clàssic a Riudaura

A Riudaura es disputa un clàssic i ja en coneixem les regles i les lògiques. La recerca del gas i, en cas d'èxit, el consegüent projecte de fracking, comportaria el sacrifici dels verds i ocres d'aquells paisatges esplèndids, i per justificar-ho s'emparen en paraules tan solemnes com ara l'interès col·lectiu o la sobirania energètica. Els grups ecologistes i la gent del territori, a Riudaura i també a Osona, o a la Segarra, o a la Noguera, que són altres comarques on també s'han planejat estudis d'extracció, s'hi oposen i denuncien els efectes devastadors d'aquesta tècnica per extreure el gas atrapat a les roques, fracturant-les amb la injecció d'aigua, sorra i additius químics.

El fracking és l'últim invent de la modernitat per esprémer els recursos del subsòl, importat, com totes les coses importants, dels Estats Units. No se'n nega l'alt impacte ambiental, ni la possibilitat de contaminar aqüífers, ni el perill de transformar postals bucòliques en espectacles de realisme brut, però els partidaris, quan en parlen, despleguen la seva argumentació amb relació a les necessitats del model de creixement i les responsabilitats del consum energètic. També invoquen la racionalitat; una racionalitat que fa pensar en les raons del toxicòman per justificar l'ànsia de la dosi creixent de cel que s'ha d'injectar a la vena per trobar la calma mentre s'acosta a la catàstrofe.

Mals temps per a les resistències com la de la gent de Riudaura. Els nostres horitzons a penes van més enllà de final de mes i qualsevol projecte econòmic, encara que sigui inquietant, compareix davant de l'opinió pública amb avantatge. Si s'interessen pel tema, descobriran que la veu principal que a casa nostra argumenta i defensa els assajos i les extraccions és la de Mariano Marzo, catedràtic d'estratigrafia i recursos energètics de la Universitat de Barcelona. És un home capaç, rigorós, de maneres austeres, que es manifesta molt crític amb allò que defineix la cultura del no, però que em sembla que té una visió excessivament economicista. Marzo reclama insistentment que la polèmica amb relació al fracking es faci sense pressions electoralistes. És una de les lleis dels clàssics: s'han d'evitar les esclavituds electoralistes però no cal patir per les pressions dels lobbies energètics que a vegades, ja saben, es mostren desinteressadament generosos amb qui governa i pren les decisions.

També invoca la ciència i el bé comú, que són arguments definitius. Ho van ser a l'hora d'instal·lar la línia d'alta tensió de les Gavarres, una magnífica autopista elèctrica per estimular, encara més, les insensateses de la Costa Brava. També quan es va construir la central nuclear de Fukushima, o fins i tot quan els científics dels països civilitzats del segle XIX explicaven la superioritat de la raça blanca. Veritats arrogants que no només neguen l'altre sinó també la mirada crítica i prudent, i que són irrefutables fins que ens avergonyeixen, exploten o destrossen l'entorn i contaminen els aqüífers.