Independència, sobirania...

És maco! Els dissabtes, diumenges i dilluns, faig una llegida intensiva dels esdeveniments publicats en els mitjans escrits el cap de setmana, participo en un parell de tertúlies televisives –d'oient, és clar– i escolto amics que em fan comentaris sincers d'aquesta columna, i començo a preparar el tema del diumenge vinent, el qual vaig reforçant fins al divendres, en què adreço l'article a la redacció. Si un no ha tingut oportunitat de fer quelcom semblant, no pot tenir idea de la quantitat de diumenges que hi ha en un any. Algú diu 52? Deixeu-lo dir!

El vocabulari relacionat amb aquest tema és extens, amb matisos. Els mots més corrents són: autonomia, franquícia, emancipació, independència, autogovern i d'altres. En el llarg pelegrinatge cap a la independència s'han anat recollint algunes expressions ja oblidades. Però en aquest moment, el que està dalt de tot és saber el nivell de corrupció de tota mena de polítics i càrrecs de nivell alt dels governs anteriors. Ningú s'escapa de sospites, que no s'han de confondre amb culpabilitat. Començant per la família reial, la participació de la qual no ha estat ínfima, i acabant per alguns funcionaris, les actuacions monetàries il·lícites dels quals, gairebé tradicionals, no els fan rics, però desprestigien el funcionariat. Distreure una ínfima quantitat amb perill de perdre la feina no és un delicte: és una animalada! Si l'assumpte emprèn el camí en direcció a algun subjecte exterior, llavors s'enceta el drama. Els mitjans de comunicació tenen un paper important en l'evolució de la humanitat. Fins fa cent anys, el seu poder era limitat. Ara en tenim una gran quantitat d'exemples: reis, governs, presidents destituïts, per un embolic que, gairebé sempre, ha iniciat un periodista hàbil i valent. Els caps de govern, ministres, president dels parlaments i altres polítics de tots nivells, han motivat últimament els mitjans, que han irromput amb força en aquesta batalla que deixa una reguera de presumptes delinqüents impressionant. S'han d'afegir al grup d'aquest nivell els banquers: presidents i membres dels consells, amb sous inversemblants, als quals res no justifica una retribució semblant. I el que faltava! Ha aparegut la modesta llibreta manuscrita amb els moviments extres de diners del partit, les aportacions entintades de fosc i altres operacions indesxifrables, per exigències del donant. El PP, que s'havia vantat de puresa, és com tothom. Ni més, ni menys: igual! El nostre país ha degenerat i no teníem diners, però teníem prestigi. La força de la crisi ha irromput en els governs, les institucions, l'esport, la banca i seria molt difícil de trobar una família que, per forat o per finestra, no defraudi quelcom. El conegut artista Joan Capri hauria dit: “És molt bonic! Tindre un enredo a la vida, o dos, o tres.”