La paraula d'un pessimista

“Ja ho sap, que això petarà? Ens hem tornat bojos. Farà un pet com un aglà, en pot estar segur. És que no s'adona que un país pobre com Espanya no es podia permetre que toqués la rifa de Nadal cada mes als mateixos? Els del sobre, m'entén? Jugaven a una loteria i tenien tots els números. A més del sou respectable que s'havien adjudicat. Ni amb la bombolla ni sense bombolla. Plovien diners del cel. Un no parar mai.”

“S'ha de demostrar...”, intento explicar jo, innocent.

“Però que es mama el dit? No es demostrarà mai res. Ja està demostrat tot. Que no sap que Espanya és el país on s'han fet més obres inútils? Més aeroports, més autovies, més trens de gran velocitat, més pavellons esportius, més piscines, més de tot. No s'ha parat de construir fins que s'han acabat les misses, i encara, que s'ha treballat a crèdit de manera esbojarrada. Ho devem tot. Però això no té importància, el que compta són les comissions, els sobres que passen per sota la taula. La pluja daurada inacabable, que tot ho converteix en alegria i salut.”

Callo. Què podria dir?

I, és clar, el país del diner fàcil és el país on més droga es ven. Droga de rics, sobretot. Cocaïna a dojo, a camions. I el paradís de les màfies: la màfia calabresa i la màfia russa; la màfia universal ja hi té capital pròpia. Un paradís. El caler crida el caler i la delinqüència crida la delinqüència. Hem esdevingut l'autèntica reserva espiritual d'Occident en matèria de diner negre. Els bitllets de 500 corren en saques d'escombraries.

“Perdoni –goso dir–, em sembla que això només val per a alguns. Cada setmana tanquen més botigues, hi ha sis milions de treballadors sense feina, desnonen centenars de famílies que no poden pagar les hipoteques, ningú compra i les botigues han de tancar. Si fins i tot els quioscos estan aclaparats per la crisi. I vostè parla de diner a dojo?”

“I és clar, home. Els uns, uns quants, els de sempre i els que s'hi han afegit, no saben on amagar els estalvis, mentre els altres, la majoria, la passen magra. Sempre és així, els diners de molts s'acumulen a les butxaques de pocs. Com, no té importància, el que compta és el resultat. Especulació, delinqüència i corrupció, ben barrejades i a dosis variables, són els elements de la fórmula màgica. Des de sempre. Llegeixi la història. Passen uns anys que podríem anomenar normals, la gent treballa i fa algun diner. Però llavors algú diu “ha arribat la crisi” i, com als casinos, treu un rasclet i aplega tot el que troba. Som just en el moment del rasclet. De manera que, si li queda algun euro, amagui'l on no el puguin abastar.”

Aquest home és un pessimista. Ho veu tot negre. Jo estic segur que moltes de les coses que s'han dit i que ell repeteix són mentides. O no?