El col·lapse

L'Espanya de la segona restauració borbònica instaurada amb la Constitució de 1978 es troba al caire del col·lapse. L'única possibilitat de supervivència que li resta passa per un profund procés de regeneració democràtica. Però un gir copernicà d'aquesta mena sembla inviable en el marc d'una estructura constitucional pensada justament des de la baixa qualitat democràtica i interpretada amb un afany més procliu a perpetuar determinades elits polítiques, econòmiques i funcionarials que a perseguir un ideal de llibertat i d'igualtat. Que el cap d'estat sigui immune a l'exigència de responsabilitats i que es bloquegi la capacitat d'una comunitat nacional per organitzar un referèndum que li permeti decidir sobre el seu futur són dues bones mostres que revelen l'esclerosi del sistema. La solució que s'imposi a la cascada de corrupció que afecta els principals actors polítics de l'estat també serà simptomàtica de la naturalesa del règim. Una resposta amb tota probabilitat molt poc satisfactòria si ha de procedir del poder que ha representat en les darreres dècades el súmmum de la incompetència, l'arbitrarietat, el classisme i l'autoritarisme: el poder judicial.

Amb poques credencials democràtiques (i de transparència, i d'honestedat, i de vocació de servei públic, i de límits contra els abusos), la resposta més previsible de l'aparell de govern espanyol és la de la voladura descontrolada, una variant d'altra banda freqüentment practicada durant la història dels segles XIX i XX, la de la revolució, el pronunciamiento, la bullanga i, en qualsevol cas, la del canvi a batzegades. En la mesura que el sistema del 78 ha operat principalment amb l'objectiu de treure oxigen als marginats del pacte de la transició, sigui en la seva dimensió social o nacional, sembla molt difícil que les alternatives procedeixin de la base o d'un aiguabarreig contestatari que, com es va veure el 15-M, no s'acaba concretant en res. Més aviat hi ha raons per témer que el beneficiari de la convulsió podria ser un representant de l'ordre encara més retrògrad disposat a executar de forma contundent el gest de fermesa que els poders fàctics reclamen per mantenir la seva hegemonia.

Perquè és molt difícil que les inèrcies canviïn i que un estat que s'ha construït durant segles sobre la base de la rapinya, l'explotació i la violència de sobte s'aixoplugui en valors com la tenacitat, el compromís o el pluralisme per subsistir i mantenir la cohesió. La commoció que ara travessa la societat espanyola i les seves classes dirigents passa per adonar-se que el creixement econòmic i l'estabilitat insinuats fins al 2008 responien a un miratge rere el qual es continuaven conjurant les mateixes pràctiques perverses del passat, que la suposada prosperitat no tenia cap altre suport més enllà de l'especulació, del clientelisme, dels negocis sobre els mercats captius i del suborn sobre gran part de l'estament polític. La connexió fatídica s'acabarà d'embastar quan s'evidenciïn, encara amb més cruesa, els vincles entre corrupció política i escanyament financer; quan comenci a emergir la veritable causa de l'evaporació de recursos que ha forçat al rescat bancari europeu i, amb ell, la justificació per tot el reguitzell de mesures draconianes dedicades a desnonar les classes populars.

Que aquests dies, amb el cas dels sobresous als dirigents del Partit Popular, la pilota s'hagi fet molt grossa a Madrid no significa que haguem de deixar al marge la putrefacció que també està emergint a Catalunya. De fet, l'herència diferida del franquisme és l'assimilació a Espanya que Catalunya ha experimentat en termes de cultura política, de menyspreu per la legalitat i de picaresca en les relacions entre l'administració pública i el gran empresariat. No és estrany aquest mimetisme si tenim en compte que bona part dels poders econòmics catalans amb més incidència en l'actualitat van néixer, van créixer o es van consolidar sota la protecció de l'Espanya franquista i es van imbuir de la seva sinistra dinàmica.

És tal vegada aquest paral·lelisme entre la xacra espanyola i els forats negres que corquen les administracions catalanes el que explica la deferència amb què els dirigents de les forces que han controlat l'autonomia durant dècades, CiU i el PSC, tracten els escàndols que s'han destapat al PP. Duran i Lleida, dirigent d'un partit amb membres condemnats per corrupció (i, per cert, alguns indultats pel govern Rajoy) ha renunciat a exigir dimissions i ha arribat a expressar la seva confiança en l'honestedat del president del govern espanyol. També sorprèn el silenci i la cautela de Mas, el qual fa tot just uns mesos havia estat furibundament fustigat per les hosts del PP i del seu corifeu mediàtic al caliu de les acusacions sobre la suposada possessió de comptes a paradisos fiscals. El desprestigi, tal vegada definitiu, de les institucions espanyoles, no seria la conjuntura ideal per rematar el procés cap a la independència? O és que les servituds i les ramificacions derivades de la corrupció espanyola a Catalunya, començant pels vincles entre les grans empreses catalanes i el govern estatal, són precisament el principal obstacle al procés d'emancipació nacional?

En qualsevol cas, l'ambició d'avançar cap a la fundació d'un nou estat no triomfarà ni respecte a la secessió ni en la hipòtesi que s'acabés assolint la plena sobirania si no s'ofereix un model radicalment diferent del que ha significat l'Espanya dels darrers segles, aquest exemple de governabilitat fallida, o almenys sempre tocada, d'ençà de l'adveniment de la modernitat. I, lamentablement, com ja fa molt temps que en aquests articles sostenim, aquells que s'han format, han madurat i han assolit el poder en la Catalunya autonòmica farcida d'obscures dependències són els menys idonis per fer net.