La raó de l'Ada

És una lluita en dignitat, per la dignitat. Aquesta setmana una dona, en representació de tot un moviment social, ha dit alt, clar i de manera argumentada en una comissió al Congrés dels Diputats, que aquesta crisi no és tal, és una estafa. Un gran negoci per a immobiliàries, constructores, algunes administracions que s'han lucrat amb la venda de terrenys, o la requalificació, i les entitats bancàries que concedien els crèdits hipotecaris, esperonats per una legislació que abocava els ciutadans a la compra, afavoria fiscalment l'hipotecar-se, i penalitzava el lloguer.

Tot un ecosistema llustrat, una bombolla que va esclatar de manera salvatge ara fa uns anys, sense que suposés el moviment d'un pèl dels grans responsables, els bancs o les grans fortunes immobiliàries; ferint d'alguna manera els qui en vivien, i les administracions locals; i finalment acarnissant-se sobre els qui n'han acabat sent les víctimes de la vergonya: els hipotecats.

La crisi dels desnonaments, com diu l'Ada Colau no és una crisi, és una gran estafa institucionalitzada que ara s'acarnissa a la baula més dèbil de la cadena. Una baula que no ha llançat la tovallola. S'ha organitzat, ha detectat el problema, ha forçat els bancs a acceptar la dació en pagament i lloguers socials a moltes persones desnonades. Ha aturat desenes de desnonaments. Ha implicat jutges necessaris, i fins i tot algunes administracions. Ha mostrat múscul amb la recollida d'un milió de signatures per entrar al congrés una ILP moralment necessària. I ara no és tinguda en compte?

Ada Colau va fer una exposició brillant, emocionada també –i no per això debilitada. Una intervenció plena de dignitat que mereix ser tinguda en compte. Si hi ha hagut desenes de milers d'euros per rescatar la banca, com a mínim cal reclamar el mateix per rescatar les persones.

Jo em confesso rendida a la raó de l'Ada.