El plat i les tallades

El títol d'aquest article és el mateix del que va publicar Vicent Sanchis dijous en aquest diari. Jo no coneixia l'expressió valenciana “estar en el plat i les tallades” o, com atesta l'Alcover-Moll, “mirar el plat i les tallades”. Pel context (“Artur Mas va intentar fer equilibris entre el plat i les tallades”) ja es veu que vol dir estar pendent de dues coses alhora, de la mateixa manera que fa uns dies s'entenia què volia dir una expressió usada pel mateix Sanchis arran de la corrupció. Deia “on n'amollen n'entomen”, molt semblant al títol d'un article seu bastant recent: “Qui n'amolla que n'entomi.” És un equivalent molt genuí del castellà Donde las dan las toman.

Dels articles que Vicent Sanchis i Isabel-Clara Simó publiquen a El Punt Avui aprenc un català deliciós que m'és quasi desconegut. L'escriptora alcoiana m'ha fet conèixer, entre d'altres, expressions com “amb tot el lleu” (sense vergonya) o “de fil de vint” (molt bo, de primera categoria). Un text no és millor ni pitjor pel fet de contenir expressions genuïnes, però, si són pertinents i, sobretot, si estan usades amb naturalitat, sense aquella intenció antropològica que esdevé ortopèdica, transmeten als lectors l'alegria del llenguatge.

El valencià està corromput, sí, però el valencià viu, el que parla el poble i que conserva el geni de la llengua dels avis i els rebesavis és, a parer meu, la modalitat del català que té més recursos expressius. El valencià, per exemple, domina com ningú l'art del diminutiu que converteix la llengua en una melodia d'afectes espontanis. Tot és xicotet, com el dit petit de la mà, conegut també al País Valencià com a manuelet, corrunxet o garrinet. A Valencià en perill d'extinció, Eugeni S. Reig reprodueix aquesta cançoneta de Benigànim (Vall d'Albaida): “Este es el pare, esta és la mare, este demana pa, este diu que no n'hi ha. Corrunxet, corrunxet, el xicotet al corralet!” Una delícia.