El meu refugi sota terra

Pocs se'n poden recordar, per sort, però els refugis que el Museu de la Ciutat recupera en diversos indrets de la ciutat –el primer va ser el del Jardí de la Infància– permeten tenir memòria de quan els avions planejaven pel cel de Girona amb la malèvola intenció de descarregar la seva càrrega mortífera sobre els terroritzats gironins. Fa uns dies, es va presentar el documental Amagats sota terra, del realitzador Quim Paredes i l'historiador Jaume Prat. Va ser al Municipal, ple a vessar, amb l'alcalde al primer lloc i molts dels testimonis que intervenen al film presents a la platea. Alguns no hi van ser a temps, que a certa edat, el pas dels dies és inexorable.

Cal felicitar els responsables, amb en Pere Freixes al davant. Han fet, cadascú en el seu lloc, una bona feina. Si en teniu la oportunitat, val la pena de escolteu els testimonis que el documental ha aplegat. Són retalls de la nostra història, ben vius.

En sortir del Municipal vaig recordar que, just al costat de casa, a l'actual passeig Fora Muralla, abans carrer de Caputxins, després que alguna de les bombes ensorrés un aparell de cases, s'hi va fer també un refugi. Jo llavors tenia menys d'un any, però a coll de la meva mare hi vaig trobar sopluig més d'una vegada, quan el perill era imminent. El refugi no era pas oficial. L'havia cavat, a pic i pala, un cosí veí nostre que es deia Pere Dillet. Penetrava al cor de la muntanya des de ben a prop de casa. Anys després, ja infant, havíem utilitzat aquell túnel sorprenent per als nostres jocs. És d'aquesta època que el recordo. De memòria diré que devia tenir quinze o vint metres, amb dues boques separades uns set o vuit –per garantir la sortida en cas d'ensorrament– i un petit apèndix al fons d'una de les boques.

Pel que vaig entendre, ens hi refugiàvem els veïns de dues o tres cases. La mare recordava que hi entrava amb molta por. Nosaltres, en canvi, hi vivíem grans aventures, quan el férem nostre.

He de pensar que el refugi encara existeix. Les dues boques es perderen en urbanitzar-se el sector. Una, la més pròxima a casa, devia quedar exactament on hi ha les escales que pugen pel carrer de Pere el Cerimoniós. L'altra boca podria ser just on hi ha una casa que era de la germana d'en Pere, la Maria Dillet. Potser es trobaria, si convingués. No era pas una gran estructura militar, és clar. Però serviria per explicar com els particulars es defensaven a la seva manera dels atacs de l'aviació franquista. I a mi, perdoneu, em faria gràcia tornar a recórrer aquells metres d'humitat i aventura de la ja remota infància.

Des d'aquí, quan ja no hi sóc pas a temps, un agraït record per al cosí Pere, que treballà per nosaltres amb tanta generositat.