El procés

Vivim amb la soga al coll. No ben bé com el general Prim, però gairebé. Vivim escanyats i això no remunta; és clar que, si tota la contribució ciutadana se'n va per l'aigüera dels sobres, sobresous, i comissions, ja em direu! La nostra contribució a quadrar les xifres del dèficit amb retallades salarials, expedients de regulació d'ocupació i aprimament del sector públic és com agafar aigua a mar amb un cistell de vímet. A més de l'espoli continuat, sostingut i chuleado dels pressupostos de l'Estat envers Catalunya, encara som enzes doblement, perquè qui pot ficar la mà al calaix a costa nostra ho fa. I aquí sí que no hi ha principi de subsidiarietat que valgui: tots són pops! Ja poden córrer ja a fer decàlegs i actes de contrició, que, al final de festa, el confeti i els brioixos els pagarem nosaltres. Amb augment d'impostos o amb contenció de despesa, però aquí s'ha capgirat la dita popular i resulta que els que paguem no manem! Si és que fins i tot els paguem les pel·lícules d'espies, les flors del gerro, i els micròfons ocults. Democràcia i llibertat, paraules gastades, no només per anar a imposar el model occidental i a xuclar recursos a la resta del món, com denuncia Mark Ravenhill a Dispara/Agafa tresor/repeteix, magistralment representat al Teatre Lliure sota la batuta de Josep M. Mestres. Democràcia i llibertat malbaratades en conxorxes i seguiments, i no invertides a fer una societat neta, crítica i culta. Fouché a la forquilla, això han menjat, i ens ho han fet empassar.

Hi ha qui diu que aquesta cascada de casos de presumpta corrupció s'ha destapat per dificultar el procés de sobirania que ha iniciat Catalunya. També hi ha qui creu que la necessitat de fer neteja l'esperona. Benvingut sigui, doncs, el procés si també serveix per fer net aquí i de retruc allà, perquè aquell femer també el paguem.

No hem avançat gaire de Prim ençà, mestre de conspiradors. Ara algun forense insinua que el general Serrano el va escanyar mentre agonitzava. I que el duc de Montpensier hauria finançat l'atemptat. A Madrid, doncs, honoren en una avinguda qui possiblement va liquidar un primer ministre, el català de l'“o caixa o faixa”! Anem pagant.