L’APUNT
Moncho, homenatge necessari
Com un gitano de Gràcia, crescut en una família que no escoltava res diferent del que s’escoltava a totes les cases dels gitanos, va acabar fent boleros i no rumba? Moncho, que, amb catorze anys i pantalons curts, cantava sobre el desamor perquè, simplement, li sortia de l’ànima, no en va tenir mai cap resposta, però això no va impedir que fos enaltit com un “rei del bolero” i que, a Cuba, es visquessin veritables episodis de Monchomania. El reconeixement que, amb entrades exhaurides, li retran avui Serrat, Poveda i Dyango, entre molts d’altres, a L’Auditori, no serà malauradament en vida sinó pòstum; però que aquesta sigui una terra tan especialment avesada a l’oblit, el fa igualment urgent, just i necessari.