Ja no aplaudeixo

He de confessar que fa dues setmanes d’aquest maleït confinament que ja no surto al terrat a les vuit del vespre per sumar-me a l’aplaudiment general per agrair als professionals sanitaris, de la neteja i de l’alimentació el seu esforç per fer front al coronavirus. Cada cop em sento més empipada i impotent. Empipada amb els polítics d’arreu que es tiren les culpes els uns als altres en lloc de buscar solucions i arribar a acords. I impotent quan amigues sanitàries t’expliquen que, tot i els esforços de tothom, encara no ha arribat prou material de protecció a les residències de gent gran, que hi ha dubtes de la qualitat d’una nova partida de mascaretes o que sanitaris immigrants no poden treballar i col·laborar perquè no tenen papers.