La demora electoral

El calendari electoral continua sent una incògnita plena de dubtes i pendent d’una inhabilitació per desobediència del president Torra. La vista està prevista per al 17 de setembre, i Manuel Marchena no preveu fer servir més de dues setmanes per resoldre-la. A tots els partits, en el fons, els va bé la demora. Teòricament tothom està a punt i preparat. A la pràctica, ara mateix, els partits polítics no saben què pot passar en unes eleccions amb les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia. Ningú té clar encertar-la amb el seu candidat. No hi ha dubte que Puigdemont serà el favorit malgrat que només podrà governar a distància, i aquest fet continua inquietant els seus fidels. Tampoc podrà governar Oriol Junqueras i es dona com a fet que Pere Aragonès encapçalarà la llista d’ERC tot i que les llistes dels republicans encara no estan tancades. Ni tampoc les de JxCat, pendents, entre altres qüestions, d’una candidata o d’un candidat que pugui exercir. El temps de la demora electoral és favorable a socialistes, Ciutadans i PP, com també per a la CUP i per als comuns. El panorama general fa que interiorment en els partits polítics es recorri al clàssic de “qui dies passa anys empeny”. Hi ha massa dubtes per anar a unes eleccions catalanes. Alguns experts en demoscòpia avisen que en les pròximes eleccions al Parlament hi poden haver sorpreses en la política degudes a l’actual crisi sanitària. Tothom té clar que estem en una època clau i que la política ha de canviar de registre. No ha de ser temps d’estratègies. Es vol saber què passarà amb el curs escolar, amb la regulació del teletreball i amb els que han quedat sense feina i no cobren. Respostes que per contestar des del govern i des del Parlament hauria d’haver-hi una capacitat de maniobra que ara mateix no existeix.