L’onada cristal·lina del noucentisme

Responent a una enquesta de l’any 1929 sobre quin era el seu paisatge preferit, Enric-Cristòfol Ricart es va decantar pels que revelaven indicis de presència humana: un hort, una casa, un pontet,una glorieta, un veler a l’horitzó, potser fins i tot “algun anunci feliçment cridaner”. Si no era possible trobar un paisatge d’aquest estil, preferia anar-se’n a casa i pintar una natura morta. Ricart, com Obiols, Marlet o Lola Anglada, tots ells encasellats dins la segona onada noucentista, la dels anys vint, la de la post-Mancomunitat, són de fet els qui van contribuir a fixar d’una manera més cohesionada i duradora la imatge idíl·lica de la Catalunya ciutat (més aviat una ruralia endreçada) que havien postulat, amb penes i treballs, Ors i companyia.