L’APUNT
Quim Corominas o l’art de jugar
Hi va haver un temps, sobretot quan va guanyar la IV Biennal d’Art de Barcelona el 1982, que Quim Corominas semblava destinat a engreixar la inflació de metafísics de la pintura que van proliferar en aquella dècada tan propensa al degoter, el format mural i la gestualitat ampul·losa. Venia, a més, amb un ròssec de bohèmia treballada a còpia de molta misèria a Londres i Berlín que, a Girona, sonava a vida marciana i tremendament excitant. Podia haver acabat vestint fi i cotitzant molt, però va preferir tornar a casa i seguir pintant com si jugués, com si l’art no fossin sinó manualitats tan serioses com els petits tresors de paper que col·lecciona. Una antològica repassa els 50 anys que fa que es dedica a pintar amb l’eufòria d’un nen.