Immersió moral amb Kentridge

Al metro, una dona s’ha aixecat visiblement molesta del seient quan una noia se li ha assegut al costat, i a mi mateixa, pel carrer, m’han esquivat tres persones amb una ganyota d’aprensió perquè m’estava mocant. Si no tornés de veure l’exposició de William Kentridge al CCCB, hauria sentit una mica de ràbia per aquesta gent: al capdavall, no es constipen, ells?, realment val la pena ofendre’s per la conquesta d’un seient merdós al metro? Si haguessin vist els dibuixos filmats de Kentridge, sentirien que formen part de la mateixa humanitat en processó, injuriosa i fràgil al mateix temps, densa i mal·leable com un dibuix al carbonet que es reformula a cada traç sense por de mostrar l’error. Quin bany tan luxuriós de vida i de moral!