L’APUNT
El terror de l’assetjament
Un servidor, que ja pentina cabells blancs, va sobreviure no només al pati del col·legi, sinó a uns religiosos que tenien més de sàdics que de referents; en tot cas podien ser referents, per sàdics. El maltractament no és donar cops al clatell, no; el maltractament pot ser tan subtil que ni te n’adones, i quan ho fas ja pots ser un espècie de zombi amb síndrome d’Estocolm, fins i tot. Quan en saps casos, per exemple laborals, alguns de terribles, dignes de pel·lícula de terror, no pots deixar de sentir un calfred. No som conscients del que passen moltes persones, no. I quan un jutge diu que s’han de pagar 13.000 euros per compensar, un té una esgarrifança més en pensar que, en el fons, el diner no podrà rescabalar el dolor, immens, profund.