Quan la paròdia esdevé felicitat

L’autor d’Alícia al país de les meravelles és un dels escriptors més coneguts pel seu famós conte a les germanes Liddell, relació sobre què tant s’ha especulat. Matemàtic, sacerdot i fotògraf, l’excepcional novel·la sobre les aventures d’Alícia i la seves seqüeles i adaptacions han convertit Lewis Carroll en un clàssic universal. També tota la seva galeria de personatges, animals i monstres. La seva obra, però, no va quedar aquí. La imaginació il·limitada també es va manifestar de manera pletòrica en versos admirables com ara els de Phantasmagoria and other Poems i els de La cacera del Sauró (The Hunting of the Snark), poema vist també en el mirall deformador del nonsense (absurd) que, amb les il·lustracions originals de Henry Holiday, presenta en traducció catalana de Miquel Àngel Llauger l’editorial Adesiara, que tantes alegries ens dona.

A la sinopsi, ens diuen que deu personatges excèntrics i estrafolaris, comandats per un capità que toca la campana de forma compulsiva i orientats només per un mapa en blanc, s’embarquen en una expedició impossible en cerca de l’espaventable Sauró, la criatura fabulosa i ignota que han sortit a caçar. Finalment, ai, las!, el resultat de la cacera no és ben bé el que ells esperen. Paròdia humorística i desbaratada dels poemes èpics, joc lingüístic permanent, aquesta narració al·lucinant —considerada la principal obra en vers de Carroll— permet descobrir els trets distintius que han meravellat els lectors de les aventures d’Alícia, sobretot la imaginació inesgotable i l’amenitat sense límit.

Aquesta edició ens arriba de la mà del gran poeta Miquel Àngel Llauger, que ens condueix per l’univers de Carroll en uns versos que, com demostra l’edició bilingüe, llisquen en alexandrins mentre ens fan partícips d’un món on l’extravagància és la norma per riure. En la seva didàctica introducció, Llauger ens diu que “és un poema èpic”, “una narració d’aventures en vers i dividida en cants”: “Com les grans epopeies homèriques, comença in media res: la tripulació d’un vaixell desembarca a les terres on han de trobar el Sauró, la criatura fabulosa que han sortit a caçar. És una expedició inversemblant, formada ni més ni menys que per un capità que toca la campana de forma compulsiva, un enllustrador de sabates, un barretaire, un advocat, un agent de borsa, un mosso de billar, un banquer, un castor, un forner i un carnisser.” El model homèric, que sens dubte és el referent, també es reflecteix en els llargs parlaments dels personatges, sovint en la forma de salts enrere, que expliquen les històries passades que els han conduït fins als dies de l’acció i el desenllaç. Llauger contextualitza l’aventura: “Lewis Carroll va voler fer una versió humorística i desbaratada dels poemes èpics. Hi va integrar, deformats, alguns motius que devien ser familiars al públic de l’Anglaterra victoriana. S’ha assenyalat que el poema té molt de paròdia de les narracions d’aventures navals populars a l’època. De manera especial, s’ha parlat sovint de la coincidència de la publicació del relat en vers de Carroll amb l’expedició de dos vaixells de vapor, l’Alert i el Discovery, que, entre els anys 1875 i 1876, van navegar a la recerca del pol nord. Aquest viatge va ser molt present en la premsa, i no és difícil establir un lligam entre el punt magnètic, real però mig mític, i el Sauró, la criatura estranyíssima que la nostra expedició s’afanya tant a percaçar.”

El 1876, Carroll va fer una salutació “a tots els infants a qui agrada Alícia”, i que apareix com a epíleg de l’edició. És una exhortació a somiar, a gaudir dels sentits (“una sensació deliciosa i somiosa de quan et despertes un matí d’estiu, amb la piuladissa dels ocells a l’aire i l’oratge fresc que entra per la finestra oberta”). El text és un monument a l’aventura de la imaginació i al viatge. Som en un reialme fantàstic, però també sensorial, una lectura que ens omple l’esperit d’idees i mots. Quan li van preguntar sobre el significat ocult del poema, Carroll va respondre: “El millor que he llegit és el d’una senyora (ho va publicar en una carta a un diari) que diu que el llibre en conjunt és una al·legoria de la recerca de la felicitat.”

Carroll va escriure una literatura per entretenir, des de l’afecte i l’amor al lector. Després de gairebé un segle i mig, els seus llibres ens ofereixen aquest conjunt de bogeries quasi gòtiques, que ens fan pensar mentre els monstres s’apoderen de tots els nostres ressorts.