Els rimaires i els versos ben fets

La poesia catalana se’ns ha omplert de rimaires. Escolto en un fòrum les crítiques d’uns joves aprenents de poeta que es queixen del conservadorisme d’alguns de la meva generació, i em permeto d’intervenir per pregar que no ataquin Carner, que ataquin qui hagin d’atacar, però no algú que no es pot defensar i, a més, és mort i ben enterrat. El rimaires són, a més, dogmàtics i, com la Falange, no admeten altres formes de pensament. L’altre dia un d’aquests intransigents escrivia bajanades d’aquest estil sobre una traducció: “...s’ha hagut de sacrificar la rima, però el resultat està escrit en vers, i això és el mínim que es pot demanar: versos catalans ben fets.” Fa riure, però és d’un article d’un diari seriós. També fa pena llegir tanoques.