El segon Nadal de la pandèmia

El Nadal passat va ser dels més tristos i grisos que recordo. Tancats a casa, obligats a celebrar unes festes amargues i desitjant el millor a la família i amics a través de la videoconferència i el mòbil, perquè hi havia massa por per fer trobades i encara menys abraçades i petons. Eren dies de contagis desbocats, però també i sobretot de morts, especialment dels col·lectius més vulnerables. Tothom ho va entomar amb resignació, perquè ens volíem enganyar pensant que amb un any sencer de marge l’escenari seria un altre i la tan esperada normalitat tornaria a trucar a la porta. Ahir l’optimisme se’ns va esmicolar. Si encara som a temps de demanar res al tió, potser que sigui un sac ple de paciència i d’esperança. Ens faran molta falta.