Els vells

El llenguatge ho ha polit però és igual de pejoratiu: l’edatisme. No fa tant s’organitzaven homenatges a la vellesa, promoguts per les caixes d’estalvis, quan els usurers tenien ànima i encara estimaven els vells. Els nets portaven un ram de flors a la padrina, l’agafaven de bracet i amb la resta d’ancians feien un dinar a la fonda. Ara en diem trobades intergeneracionals. I s’ha institucionalitzat l’homenatge amb fotos de l’alcalde amb una veïna centenària per celebrar l’excepcionalitat de la xifra. Menys fotos i més dignitat pel que és un èxit vital però un fracàs social. Perquè hem arraconat els vells, com mobles corcats que ens fan nosa, quan és una antigalla amb valor, que cal honorar en un lloc preferent. Els hem menyspreat potser perquè són el recordatori implacable que un dia nosaltres, amb sort, serem com ells.