Paràbola del cineclub d’Olot

Hi va haver un temps en què els cineclubs haurien pogut afirmar, com Marguerite Yourcenar a les seves Memòries d’Adrià, que entre la desaparició dels déus pagans i la irrupció del déu cristià els humans van estar completament sols. Si durant l’imperi romà ja hagués existit el cinema, hauria estat la seva edat d’or. Ni tan sols els gladiadors haurien pogut competir-hi, i avui evocaríem amb passió unes sessions dobles sobre la guerra de les Gàl·lies, les estacions de l’any segons Virgili o la confecció de sandàlies. Però el cineclubisme va arribar en l’interregne entre la pobresa i el capitalisme, un déu inclement que no tolera els consols de la ficció, si no és perquè sapiguem que estem sols, i que algú altre que no és d’aquest món també ho sap.