Fins que les veles es tornin a inflar

Pels que vam gaudir de Mar i cel el 1988 i ens vam perdre la versió del 2004-2005, tornar al teatre Victòria a veure'n la tercera versió ha representat una grata sorpresa: al vaixell (aplaudit al final com una de les estrelles de la funció) i a les velles cançons que ja són part de la nostra memòria sentimental (Per què he plorat?, Cançó d'Osman, Himne dels pirates...), s'hi afegeix una escenografia digital espectacular, que reforça la bellesa, emoció i dramatisme de cada escena. Els pirates se'n van de nou: aquesta tarda es fa la darrera funció. Ens queda l'eco de les seves veus: de Saïd, Blanca, Joanot, Idriss... I ens queda el consol de saber que tornaran, però també la recança que Dagoll Dagom va obrir un camí cap al musical català, popular i de qualitat que ningú ha sabut continuar.