I demà serem el que faci falta

Una vegada i una altra. Sense defallir. Ahir els ciutadans van escriure un episodi més de la revolta dels somriures. N'hi ha que fan demostracions de força posant l'exèrcit al carrer, fent-lo desfilar. I s'agraden quan mostren múscul. I es veuen amb la potestat d'amenaçar i de subjugar. D'altres, en canvi, omplim les places de ciutadans, perillosament armats de dignitat, de paciència i de constància. Sense atacar a ningú. Defensant, simplement, la potestat de poder ser el que vulguem ser, sense demanar permís. I ahir tots érem 9-N. I demà serem el que faci falta. I l'endemà. I l'altre. Perquè el català assenyat del peix al cove ja en té la pipa plena. I és el que ara omple les places, el que crida “independència”. I, arribats en aquest punt, no hi ha retorn.