‘Tocomocho'

Hi ha una variant de l'estafa del tocomocho que resulta còmicament paradoxal perquè un dels botxins té la barra d'acabar presentant-se a la policia per denunciar que ha estat víctima de l'engany que ell mateix volia cometre sobre una altra persona. El guió d'aquesta estafa sol ser el següent: dos còmplices (un en el paper de savi saberut i l'altre en el paper de càndid semiidiota) entabanen una tercera persona fent-li creure que, si dóna una suma de diners al càndid, aquest ésser els lliurarà un número de loteria premiat, el reintegrament del qual els procurarà una quantitat de diners molt superior a l'aportada. Poc després que el botxí hagi entregat els diners a l'ésser càndid, s'adonarà que el número de loteria és fals i que ha estat víctima d'un engany. Mutatis mutandis aquesta variant del tocomocho és la que està experimentant aquests dies el PP d'Alícia Sánchez-Camacho, que anuncia querelles contra el PSC per haver estat víctima d'espionatge quan la líder popular es va reunir en un restaurant barceloní amb Victoria Álvarez Martín, exnòvia de Jordi Pujol i Ferrusola. Sánchez Camacho volia obtenir informació sobre uns suposats maletins carregats d'euros que, sempre segons l'exnòvia, el fill de l'expresident de la Generalitat traginava d'aquí cap allà tot lo dia. El Watergate en versió Mortadelo y Filemón, vaja.

S'equivoquen els dirigents polítics, les institucions i les autoritats si es pensen que el descrèdit que pateix la política a causa de la corrupció podrà ser neutralitzat per cimeres catàrtiques o per aquesta barroera escenificació entre formacions polítiques que s'acusen mútuament de tenir-la més llarga, la corrupció. Però aquest últim bodeville entre el PP i el PSC té la virtut de redescobrir-nos la realpolitik, els fonaments de claveguera de l'alta política, les bases negociadores que s'obtenen de l'espionatge i el contraespionatge sense escrúpols, el substrat podrit de tants i tants discursos de lírica refistolada. Però ara som en un altre estadi. Hi ha actituds que ja no tenen futur, cap dispensa. Com ara la de Núria de Gispert, que pertany a UDC i que tretze anys després que el cas Pallerols s'hagi estancat en les galeries de la Justícia per acabar en un tèrbol acord, declara que ja és hora que les investigacions per corrupció no s'eternitzin i que cal imposar judicis exprés. ¿És possible que no vegin que aquest discurs està tan esgotat com la precària raó moral de la víctima-botxí del tocomocho?